A Egipte es produeixen enfrontaments entre la gent del país i els soldats britànics. Es un moment què proliferen les manifestacions antieuropees. Un grup de militars format entorn del tinent coronel Nasser, el Comité executiu dels «Oficials LLiures», agita, des de la clandestinitat, amb proclames nacionalistes i republicanes, la població.
Les doctrines progressistes, amb una certa dosi de doctrina socialista, s'escampen pels barris perifèrics d'El Cairo. I els «Oficials Lliures», tal dia com avui, aprofiten el moment per a donar un cop d'Estat, destronar el rei Faruk i implantar una dictadura militar regida pel Consell Directiu de la Revolució. Poc després és proclamada la República, amb el general Naguib com a president. Tanmateix, dos anys després, s'enfrontaran els revolucionaris, és a dir, els «Oficials Lliures» i Naguib, al què acusen de conservador.
D'això resultarà un nou cop d'Estat, que aquesta vegada donarà el poder a Nasser, el més significatiu dirigent de l'acció que treu Naguib fora del govern. Aquell estiu es celebren eleccions i Nasser és elegit president per una gran majoria de votants.
Aquests fets serveixen de teló de fons a una de les millors novel·les de Naguib Mahfuz, el gran escriptor egipci, Premi Nobel de Literatura 1988. Es titula As"summan Wa"l"Jarif (Les guatlles i la tardor), publicada el 1962. La trama es desenvolupa en aquesta etapa històrica i els dramàtics esdeveniments i canvis polític s d'aquests anys es transparenten en el destí dels personatges tan bellament descrits per Mahfuz. Segons el relat, treta segons sembla de fonts reals, Isa al"Dabbag, un patriòtic funcionari, símbol del passat, amb les seves malifetes i corrupcions, es converteix en una de les nombroses víctimes de la revolució.
Expulsat dels cercles del poder es transforma en un esser errant, perdut, incapaç d'estimar. Es consolarà amb les tertúlies de cafè d'El Caire i Alexandria. Es en aquesta ciutat que el títol de la novel·la es correspon amb tot el simbolisme del drama. Alexandria és el refugi de les guatlles, que amb les empentes dels vents de la tardor , cansades del seu viatge de vol feixuc i penós, van a reposar sobre les taulades de l'antiquíssima població fundada per Alexandre Magne el 331 abans de Crist. «Isa estava desdejunant quan la Ràdio va interrompre la seva emissió habitual per anunciar la declaració de l'Exèrcit.
En el començament no va entendre molt bé el que acabava de
sentir. Llavor s s'aixecà d'un bot de la seva cadira per a mirar
fixament l'aparell de ràdio, llapant"se un poc els llavis per tal
d'humitejar"los, mentre aquelles estranyes paraules seguien formant
frases de desconcert; però es va quedar amb la boca oberta tan
prompte en va comprendre el significat. El cap li començà a donar
voltes, com sol esdevenir al que de cop i volta surt de la fosca
cap a la llum encegadora. Es preguntà ben per dintre: Quin
significat té tot això? Anà a la saleta i es va asseure prop de sa
mare. La vella a ixecà els seus ulls apagats quan ell digué:
"L'exèrcit ha desafiat el Rei! La jaia captà la nova amb certa
dificultat i demanà: Com en els dies d'Urabí Patxà? Ell, que no
havia pensat en aquesta comparació, es torbà molt i marmolà: Sí.
Com aleshores...»
