algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La Generació tràgica del 1900

Es compleix un centenari de l'anomenada «Generació del 1900», de poesia llatino-americana, a la qual pertanyen Delmira Agustini, Julio Herrera i Reissig, Leopoldo Lugones i Rubén Darío. Si aquest darrer és el més conegut universalment, el personatge més emblemàtic del grup serà, probablement, Delmira Agustini (Montevideo, 1886-1914), que també va formar part del conjunt de poetes que es digueren del «Río de la Plata» (1910-1920). Les principals influències d'aquests autors són les del «simbolisme» francès. La poesia de Delmira, amb un fort segell eròtic i arrelada dins l'estètica modernista, es caracteritza per l'abundància d'imatges i metàfores de gran sensualitat i per una temàtica que aborda la consumació espiritual i amorosa. Al mateix temps, essent dona, serveix de referent dins el món de la poesia per demostrar la igualtat dels sexes en tots els camps i principalment, dins el de la cultura. Com un precedent del que deim, Delmira fou, en lluita per la seva independència espiritual i física, una víctima de la manca masclista de tolerància. Morí a mans del seu exmarit, Enrique J. Reyes, negociant de ramat cavallar, de qui s'havia divorciat pocs mesos després d'haver contret matrimoni. Ara, avui, quan la batalla contra els maltractaments de parella i conjugals és a l'ordre del dia, Delmira, com a símbol, cobra especial rellevància. Julio Herrera y Reissig (Montevideo, 1875-1910), procedia del romanticisme uruguaià i també d'una família oligàrquica. Raó, aquesta darrera, per cercar, el personatge, refugi en la poesia, influïda també pel simbolisme francès. Aquest refugi l'hauria convertit literalment en un «home exquisit dins la seva torre d'ivori» si no fos perquè dins aquella mateixa torre hi muntà un club literari de debat. Organitzà en el pis més alt de casa seva, que ell anomenava «La torre dels panorames», puix dominava les torres i teulades de Montevideo, un lloc de reunió de poetes, i encara un amagatall per aquells que eren perseguits en les adversitats. Demostrà una gran passió per la metàfora i els neologismes i pot ser considerat un precedent del surrealisme.

Leopoldo Lugones (Villa María del Río Seco, Córdoba, Argentina, 1874-Buenos Aires, 1938) col·laborà durant tota la seva vida en el periòdic La Nación i el 1913, a París, fundà amb Rubén Darío i Gilberto Freyre la Revue Sudaméricaine. Representa el moviment localista del modernisme conegut com «mundonovismo» però la seva obra es divideix en tres etapes ben concretes, la modernista, la de transició i la de maduresa. Tanmateix les seves idees polítiques el mostren com un home que donà suport al cop d'Estat militar de 1930 i això li valgué, per part dels argentins, i dels intel·lectuals del món, moltes crítiques. No devia ser gaire feliç ni devia estar gaire satisfet de si mateix quan se suïcidà a l'edat de seixanta-quatre anys.

No fou més feliç Rubén Darío, de qui hem parlat altres vegades, alcohòlic sense remei, que deixà sense acabar una novel·la sobre Mallorca, La isla de oro, i que morí de cirrosi a León, Nicaragua, el 1916.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris