muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
18°

La guerra de Cambó (1936)

La guerra civil espanyola a més de drama que marcà dues generacions de persones en aquest país, és una mar de confusions, un pou de sorpreses, la història de mai no acabar, el laboratori de les més tristes i desbaratades conductes humanes, el joc de les contradiccions i allà on xocaren, bestialment, els interessos materials contra les utopies més exaltades. Deim tot això, en referència, per exemple, a Cambó. Francesc Cambó. Deia un crític: «Aquest home milionari fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista i de Solidaritat Catalana. Va voler conjuminar el nacionalisme català amb l'intervencionisme en la política espanyola i donà suport a la dictadura de Primo de Rivera. En temps de la República, Cambó creà la Lliga Catalana. Es va permetre d'ajudar, amb les seves finances, els sublevats del 36. Morí a l'Argentina».

Com es menja això? Que en devia pensar la Generalitat Catalana de Companys d'aquest conegudíssim i emblemàtic personatge? Ignaci Buqueras, un dels seus biògrafs, ens explica que Cambó «va prendre posició de seguida, doncs la situació era límit i no permetia matisos: Suport ple a l'Alçament nacional. Els que tenen doblers, que en donin, i els que estiguin en edat militar, que lluitin, això és el que repetia a amics polítics i personals que li demanaven consell...». Diu un altre historiador, Maximiliano García Venero, que «a l'Espanya que seguia el general Franco, els homes de la Lliga Catalana, i principalment els amics íntims de Cambó, aparegueren per sumar-se a l'esforç col·lectiu. Don Joan de Ventosa i Calvell fou un dels primers a adherir-se al Moviment, i un dels seus fills morí en les rengleres del general Franco. Diputats i exdiputats, exsenadors, exministres, regidors i exregidors, tots els homes importants de la Lliga Catalana que aconseguiren arribar a la zona nacional participaren, de vegades en llocs modests i en altres de relleu, en l'obra comuna acabdillada per Franco i instituïda per la unificació decretada el mes d'abril de 1937.

En el Rosselló i a Marsella, com a Tolosa, agents que depenien exclusivament de Cambó, negociaven la sortida, mitjançant rescat metàl·lic d'amics i correligionaris. D'aquests, uns anaven a l'Espanya nacional, i altres restaven a França, ocupats en diferents tasques de col·laboració. Era una d'aquestes tasques la propaganda de la legitimitat de l'Alçament i de la seva necessitat ineludible. En aquest quefer s'hi aplicaren plomes tan addictes a Cambó com les de Joan Estelrich i Octavi Saltor. L'espontània i subtil articulació de la propaganda "segueix explicant Ignaci Buqueras" resultà de primera utilitat per a les finalitats de l'Alçament i per a les resolucions que adoptaren els governs anglès i francès sobre la no intervenció, que afavoria la causa nacional. Conta un dels seus amics que, en alguns moments, hi havia més de cent persones a Itàlia, Suïssa i França que vivien dels subsidis que els donava Cambó...». Aquell 20 de Juliol Cambó es trobava de vacances estiuenques a bord del seu iot Catalònia, en aigües de l'Adriàtic i allà tingué notícia de la sublevació militar.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris