cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

El tràgic destí de l'almirall Byng (1756)

70144

Tal dia com avui, la premsa de Londres publica la caiguda de Menorca. Setmanes abans, el mariscal Duc de Richelieu envaïa l'illa, aleshores de gran valor estratègic, i que estava en poder dels anglesos des de la Pau d'Utrech. La batalla es decidiria en la terra, especialment en el Castell de Sant Felip, i en la mar, entre les dues esquadres. En aquest cas, els francesos, que havien reunit a la base portuària de Toló el millor dels seus vaixells, s'aixecaren amb la victòria. Menorca era francesa. En saber la mala notícia a la capital britànica, una onada d'indignació commou el país. Els ministres són acusats de no haver sabut preveure la magnitud dels atacs i de no haver, per tant, reforçat més les fortificacions i guarnicions menorquines. Tanmateix, la societat londinenca havia de menester un culpable i aquest culpable fou l'almirall Byng. Aquell estiu, la ràbia popular caigué sobre Byng, de manera que la gent del carrer cremà en estàtua l'almirall, saquejà la seva residència i insultà la seva família. Els parlamentaris britànics el feren servir de boc espiatori i li prepararen el judici. Tretze jutges, tancats quatre setmanes, a bord del navili Saint"Georges discutiren sobre la culpabilitat de John Byng. Alguns el volien declarar covard però els testimonis havien demostrat que el personatge no havia mancat en cap moment de bravesa. Tanmateix l'acusaren de no haver fet tot el que era possible per capturar i destrossar les naus del rei francès i també per no haver sabut mantenir sota bandera anglesa el Castell de Sant Felip, fins aleshores considerat inexpugnable. Invocaren el codi. Segons l'article dotze dels Capítols de Guerra, Byng era culpable i la pena per al seu delicte no podia esser altra que la mort. Un escamot d'afusellament del cos de la marina reial acabaria amb la vida de l'Almirall, sobre el pont del vaixell Monarch... El mateix Byng, militar de sang freda, donà l'ordre de disparar deixant caure un mocador en terra. Els mateixos enemics, els vencedors francesos, consideraren gran despotisme aquella execució. El mateix pensaven altres importants personatges d'arreu d'Europa. Voltaire, per example, va dir: «En aquesta terra anglesa és cosa ben vista això de matar un almirall de tant en tant, ja que la tàctica estimula els altres...».

I no anava gens errat. Els anys que seguiren, la Gran Bretanya esdevindria madona indiscutible de la mar i Trafalgar seria la seva revenja. John Byng, que havia viscut a la seva mansió de Hill Street, en el cor de Londres, fill menor de l'almirall Lord Torringt, on comptava amb un acceptable full de serveis dins la Royal Navy, amb victòries navals i sòlida experiència. El Consell dels Almiralls creia en la seva capacitat. No mancava, però, qui el consideràs massa prudent i encara alguns dels seus companys el tenien per indecís i orgullós. Però ningú no és perfecte i mai no plou a gust de tothom.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris