muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

La platja de Maragall (1890)

Joan Maragall (Barcelona, 1860"1911), després de llicenciar"se en dret el 1884 i d'exercir alguns anys la seva professió, ingressà en el periodisme, on ben aviat cridà l'atenció per la qualitat i novetat del seu ideari. Publicava excel·lents articles a la premsa barcelonina que convidaven a la meditació, un dels quals fa referència al temps estiuenc d'aquests dies: «Aquí em teniu aquesta tarda, tot sol a la vorera de la mar. Sóc la natura que es sent a si mateixa. Veig les ones venir i trencar"se en la platja plena de sol. L'interminable moviment de la seva immensitat fascina els meus ulls, i el ritme del seu soroll bressa el meu sentit, l'oratjol acarona el meu front i agita els meus cabells, i l'olor marí que porta em fa aspirar"la amb delectació. Sento un pacífic benestar, com un èxtasi. No"res penso. De sobte, Déu es mou dins la meva ànima i començo a pensar en la meravella que tot això hagi estat creat: el sentiment d'un Creador m'inunda, el meu cor es mou més vivament, alço els meus ulls al cel, i la semença de la pregària brosta en la meva ànima. És el meu moment religiós».

La cosa pot tenir la seva importància. Anam a la natura, en aquest cas a la platja, per altra banda tan destrossada per la mà de l'home i som incapaços de veure"hi el que realment és i significa. Hem convertit la natura en quelcom utilitari, en un producte de compravenda.

«Una barca de pescadors surt a la mar, es gronxa entre les ones, aixeca la vela que s'infla al vent i du la barca i la gent; i comença a interessar"me la disposició de la barca que la permet surar, sento la força de la vela que la porta, i l'art del timoner que la dirigeix... Però la barca s'allunya amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, la seva vida atzarosa, el seu eventual guany... La barca és ja un punt a l'horitzó, ja no la veig; m'aixeco i me'n vaig meditant sobre la sort dels homes... És el meu moment jurídic, polític, sociològic. Però entre aquests moments n'hi hagué algun, potser, que el mar i la terra i el cel m'interessaren només com a forma: el cel per esser gran, blau i clar, la mar per la seva remor, moviment i lluentor, els homes per la seva figura, la barca pel seu moviment de vaivé entre les dues immensitats...».

Maragall assagista, que alguns han comparat amb Emerson, destaca pel seu inconfusible lirisme i la bellesa de les seves imatges. El 1904 era proclamat Mestre en Gai Saber i el 1910 li era concedit el Premi Fastenrath. Un any després moria. Solen passar aquestes coses. Els mandarins de la cultura reten homenatges als moribunds. Però de vegades no hi són a temps. I fan fills il·lustres, làpides de carrer o monuments commemoratius als personatges destacats dins un vergonyós post"mortem.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris