nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

El juliol de Pedro Salinas (1933)

Primer de juliol. Estiu i el poeta Pedro Salinas (Madrid, 1891-Boston, 1951), doctor en filosofia i lletres, lector de castellà a La Sorbona (1914-1917), és a dir, mentre França lluitava contra el pangermanisme del Kaiser, la qual cosa demostra que el poeta no tenia por d'habitar un París amenaçat per les bombes i l'enemic de la República francesa, els prussians. Del 1918 al 1926 cercà els aires del sud, amb el càrrec de catedràtic de literatura a Sevilla i llavors, el 1922 i el 1923, altre cop lector, en aquest cas a la universitat de Cambridge. El 1933 es trobava a la universitat internacional de Santander, per ell fundada i de la qual era secretari. Governava la Segona República espanyola, l'estiu era molt calorós i les platges del Cantàbric li semblaven bellíssimes. Fou aleshores quan composà els poemes de La voz a ti debida, on les imatges literàries i les figures d'aquesta època de l'any són força descriptives: «Horitzontal és la nit dins la mar, gran massa tremolosa sobre la terra ajaguda, vençuda sobre la platja..». Però és en el seu recull Confianza, quan va a la recerca de les nimfes, és a dir, les joves banyistes, les venus del moment, amb la lluenta bellesa de les seves epidermis blanquíssimes o brunes... Contra l'ardor del juliol salva l'arbreda el goig secret.

Ales van, ones flueixen, sonen fulles, brillen abelles. Sumen, a la vora de la font, les seves delícies ombra i sesta. De sobte sorgeix, clara i sens origen, nimfa sorpresa. La seva aparició cap encís trenca, tots s'augmenten. Murmuren els auguris per l'aire, molt s'espera. Potser no hi va una calor de juliol en aquest cos, per aquestes venes? No va per aquest rierol, cabal fred, callada ofrena? Missatges corren entre la pell que crema i l'aigua que tempta. La mà de la nimfa se'ls treu de sobre, dóna a la gespa sedes. Gran cor d'ocells anuncia llum que s'apropa: vels que la tapaven, lleugera túnica, i no la tapen. Ningú no mira, ningú, però tot és reverència. Ones oficien, aus, flors, cel; festa major. Peus que gairebé es posen fins el marge de l'aigua porten el que l'aigua, relluenta, festejan-la, tant desitja. Nuesa de doncella, s'atura a la vorera, dubtosa esvelta. Res li dóna a l'aigua encara i ja es besen. Cau en la pitera oberta de l'aigua adormida, núvia reflexos. La desposada és només el seu presagi, imatge tremolosa . Que sense ansietat, sense feixuguesa, sensa cobdícia, noces, sense pèrdua! La carn rosada es reflecteix dins l'aigua i tota s'entrega...».

L'erotisme no pot esser més subtil. La fotografia, essent senzilla en la seva naturalesa, no ens pot resultar més complexa. La notícia d'aquell primer de juliol no serà altra, amb tota la seva càrrega importantíssima d'intencions, que una al·lota maca, ben tallada de cos, entra a banyar-se en les aigües de la platja del Sardinero.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris