cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
24°

La confraria de Sant Antoni Abat (1949)

76906

Ja mossèn Alcover explicava en un dels seus llibrets de costums mallorquins, en aquest cas dedicat a la Setmana Santa i Pasqua, que nosaltres, els illencs, tenim gran estimació a determinades festes religioses, que consideram, en el món laic, com una part de la nostra identitat i idiosincràcia. És per això, que segons sembla i especialment, des del segle XIX, les confraries de «caparutxes», han crescut al pas dels anys, malgrat la secularització de la vida moderna. Diuen els cronistes que «fou a l'abril de 1949 quan dins la Setmana Santa d'aquell any un grup de fidels van posar fil a l'agulla per crear una confraria davant la pobresa que oferien les processons d'aquelles dates tan assenyalades al nostre poble...».

I aquell poble era i és sa Pobla, que enguany celebra el Cinquantè aniversari d'aquella fundació, una efemèrides que ha comptat amb tot un seguit d'actes commemoratius amb exposicions, cercaviles, funcions litúrgiques, àpats de germanor, concerts de música sacra... i també una taula-col·loqui que ha anat a càrrec de dos escriptors, Alexandre Ballester i jo mateix. El tema que teníem previst per parlar al davant de l'auditori, que omplia una de les sales dels locals de la Tercera Edat, era Sant Antoni, amb totes les seves històries i llegendes. Però a causa del fet que l'èpica de Sant Antoni no pot existir sense la presència del diable, ens repartirem la xerrada.

Alexandre, molt documentat, parlà del gran anacoreta, i jo vaig explicar coses del dimoni, que també té la seva història i fins i tot una matèria, quasi una ciència, que és la «demonologia», tan tractada en el segle XVII i aspectes de la qual encara poden fer posar els pèls de punta més d'un dels que escolten. Arribar al diable, per via dels inquisidors, que el portaven dintre, o a través de la bogeria de les bruixes, que diuen eren nombroses en els temps pretèrits. I entre els dos personatges, Sant Antoni i el Diable, el foc, el foc de les festes de purificació, heretades de les Lupercals romanes. El foc de la famosa malaltia antiga, de la qual el sant ens protegeix. El foc de les torrades, de la festa i de la bauxa. El foc que acompanya les ximbombes, allunya les fosques i ens encalenteix de les fredors de l'hivern. El foc, finalment, que llança la calor i la llum de la vida contra la gelabror i l'obscuritat de la mort.

Tot seguint el fil del llibre-crònica que ens il·lustra sobre aquest mig segle de la confraria podem evocar moments d'entusiasme popular, amb la creació, per exemple, dels hàbits dels penitents, dels passos escultòrics, de les bandes de música, dels emblemes i estendards, dels confrares que en diferents èpoques han duit la direcció organitzativa, amb un record, és clar, per a tants membres que amb els anys, la meitat d'una centúria, han anat desapareixent. Que sigui per molts anys.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris