algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

La poesia galant de mossèn Desclapés (1652)

El virrei de Mallorca Lorenzo Martínez de Marcilla organitza una gran festa social al palau de l'Almudaina, amb música i balls, jocs i lectures poètiques, amb el prec que hi puguin assistir les dames de l'alta societat, que potser en volia ullar una d'hermosa entre les més joves, per a casar el seu fill. Mossèn Diego era un dels convidats. Capellà, fill de Francesc Desclapés i Paula Caulelles, doctor en ambdós Drets i en Teologia, es dedicava a les tasques de l'Audiència i la composició poètica. Fadrí fins a l'edat madura, quan ja n'havia, potser, conegut de verdes, abraçà l'estat eclesiàstic. La dama, Heredera Melchora, esposa de Ramon Despuig Rocaberti, obrí la festa i Ramon Desclapés cantà uns versos de bona intenció i poca destresa en el maneig de la llengua castellana: «Esta noche verás, verás estrellas,/Soles, digo, verás, que el sol no iguala/ Porque es rara, es estraña y peregrina/ La hermosura de las damas mallorquinas».

Observam aleshores dues coses. La primera, que els intel·lectuals mallorquins de l'aristocràcia dominant, els únics que tenien accés a una formació superior, havien donat l'esquena a la llengua catalana molts d'anys abans de la desfeta de la Guerra de Successió i pèrdua, per tant, dels nostres privilegis nacionals. Segona , que l'Església de Mallorca, formant part de l'aristocràcia o fortament aliada a aquesta, participava d'aquestes polítiques obertament castellanistes. Les estrelles que els convidats havien de veure eren les al·lotes més belles de bona casa, les fadrines casadores, un precedent de la famosa imatge cinematogràfica. Així, els comtes de Montoro treien a rotlo les seves filles Melchora i Victoria i Desclapés canta: «Una i otra hermosura echan el sello: Hijas de aquella Venus, rasgos suyos».

I així, el capellà Desclapés, va concedint a cada al·lota els adjectius més tòpics del barroquisme: Anna Dezcallar i Anna de Verí: Flors clavellines.
Diega de Costas: Deessa de l'Ebre.
Anna de Puigdorfila: Glòria de la mar mallorquina.
Catalina Salas: la Diana entre totes.
Leonor de Santacília, gairebé adolescent: Semença d'hermosura.
Beatriu i Magdalena Cotoner: Cadenes que empresonen els cors.
Bàrbara i Unisa de Sant Joan: Rostres amb els colors de l'alba.

I també eren lloades, per aquell «verditxol», Elionor Desbrull, Elionor Valero, Magdalena de Pueyo, Beatriu d'Oleza, Elionor More y i Magdalena de la Cavalleria. (Només hi mancava una «ventafocs» en representació del poble sotmès, però no fou el cas). Entre columnes i cortinatges, els «bergantells», vestits de cavaller, observaven amb ulls de voltor tanta damisel·la. Gaspar Puigdorfila, Antoni de Costas, Joan Zapata, Gabriel Valero, Nicolau Truyols... i el que tenia més fama de gentil «conqueridor» de cors femenins, Miquel Sureda...

Bé. Són detalls de «l'altra història», ja m'enteneu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris