cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

El servilisme del discurs (1865)

El professor Valentín Zabala, inspector electe de la província de Conca, director d'una de les escoles públiques de Saragossa i autor de diverses obres d'educació, publica a Juan Bastinos e Hijo, Editores, la seva curiosa obra Discursos y disertaciones para reválidas, oposiciones, exámenes y distribuciones de premios, en el pròleg de la qual, entre d'altres propostes, escriu que es tracta de «facilitar als aspirants al Magisteri un dels exercicis més difícils al qual s'han de sotmetre per aconseguir el títol, i oferir als ja mestres una sèrie de petits discursos que s'adaptin a les necessitats en què més d'una vegada hauran de veure's compromesos en l'exercici de la seva delicada professió...».

Des de la visió actual de les coses, però, quan mestres, col·legues i alumnes tenen les idees clares, més o menys clares sobre la dignitat humana en bona part oposada al caràcter servil, la baixesa de l'adjectiu servilis, que en aquell temps i en política posaven de «malnom» arreu d'Espanya, els liberals als conservadors que acceptaven la fórmula de l'absolutisme. La fèrria disciplina que, ben sovint, provocava el rigor de la desesperança. De tot això n'és mostra ben simptomàtica la terminologia de qualsevol d'aquells discursos programats, pronunciat per un nin abans de la distribució de premis: «De la mateixa manera que un pobre sap agrair l'almoina, que un malalt agraeix la visita del metge, que un humil treballador dóna les gràcies a un propietari o cap de taller pel jornal que se li facilita, a la manera que els criats estimen els seus bondadosos amos; que els germans menors reben amb agraïment els consells dels majors; que els fills miren amb amor filial els seus pares, que els subordinats es consideren feliços quan són comandats per una autoritat justa i protectora, així també nosaltres, considerant la nostra feblesa i tenint present la poca cosa bona de què som capaços, miram amb amor el nostre Mestre i amb particular estimació i agraïment les autoritats que ens protegeixen. Què seria de nosaltres si els nostres pares no haguessin tingut cura de la nostra existència? Que hauríem desaparegut del món immediatament a la nostra naixença. Què hauria estat de nosaltres si no comptàssim amb mestres que ens il·lustren i ens subministren l'educació?.

Sabeu que llevat d'algunes excepcions, amb pares que tinguessin la possibilitat d'ensenyar-nos per si mateixos, els altres viuríem en la major ignorància, ens faríem esclaus de les passions i ens diferenciaríem molt poc dels animals irracionals...» És, com podem veure, la depuració del propi esperit, i en conseqüència crear servents potencials per a una societat on uns pocs gaudien de fortuna i la majoria, tota la perifèria del poder, suportava la gran misèria d'un país que havia perdut el tren de la Revolució industrial i no era considerada entre les potències europees...

«Què seria de nosaltres si unes autoritats no tinguessin cura dels nostres pares, ja en les seves persones, ja en els seus béns, ja en la seva reputació; si altres no poguessin acudir als establiments de beneficència, i si altres i altres no ens procurassin els centres educatius, si no proveïssin dels mitjans per sostenir-los, i no ens facilitassin els mestres? Aleshores, en el món, predominaria l'ambició, que tot acabaria en poder del més poderós, que tot seria brutalitat, que tot seria desordre, que tot seria desconcert, i que la societat no podria existir, puix tot desapareixeria.».

Sense comentaris.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris