algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Una ciutat flotant (1870)

La premsa anglesa reconeix que el Great Eastern, el més gran vaixell construït fins aleshores, la nau més fantàstica de tota la història marinera, ha estat fracàs. Un gran fracàs comercial i econòmic. Tot i que aquest navili serà el padrí de tots els transatlàntics posteriors, no pot seguir, amb la bandera de l'Unió Jack a la popa, passejant l'honor de la gegantina indústria de les drassanes britàniques per tot el món.

«The mammoth iron steam-ship» va esser dissenyat per J.K. Brunel i construït per Scott & Russell de Londres. Foren emprades deu mil tones de ferro i les màquines de vapor desenvolupaven una força de tres mil cavalls. Amb una llargària de 695 peus, és a dir, un vuitè de milla, i una amplària de vuitanta-tres, disposava de quatre pisos. Amb les seves 18.915 tones de registre, el publicista Currier & Ves recordava que el Great Eastern tenia cinc mil tones més que la bíblica Arca de Noé. Les dues grans rodes laterals de pales feien un diàmetre de seixanta peus, el que suposava també tot un rècord des de l'invent de Fulton. Però potser aquesta nau no haguera tingut preu en cas d'una gran guerra ja que podia transportar un total de deu mil soldats. Atret per aquesta meravella de la tècnica, el gran escriptor francès Jules Verne (1828-1905) situaria una de les seves fantàstiques aventures a bord del Great Eastern. L'obra porta per títol La ciutat flotant i l'acció es situa a l'hivern de 1867.

«...Aquell vaixell era una obra mestra de la construcció naval. Molt més que un vaixell: Una ciutat flotant, un tros de territori desferrat del solatge anglès, que després d'haver travessat l'oceà, s'enganxa al continent americà. Jo m'imaginava aquella grandiosa mola duita per les ones, la seva lluita amb els vents als quals desafiava, la seva audàcia al davant de l'impotent oceà, la seva indiferència envers de l'oneig, la seva estabilitat enmig d'aquest element que mou com si fossin xalupes els Warriors i els Solferinos; però la meva imaginació es quedà curta, doncs encara quan vaig veure durant la travessia tot el que m'havia figurat, el que és real superà totes les meves expectatives ja que vaig presenciar moltes coses que no són del domini marítim. El Great Eastern no és només una màquina nàutica. És un microcosmos que conté un món sencer i potser qualsevol observador no s'admirarà de trobar-hi, com en un gran escenari, totes les ridiculeses, totes les passions dels homes...» Jules Verne, a través del seu personatge viatger, tenia raó.

Els homes, cada home, cada cervellet, es fa la seva pel·lícula i la seva novel·la. El pitjor és que s'ho creu. Es mira el llombrígol i pensa que la natura s'ha superat creant un geni. Però després, malgrat els amiguismes, veu com les seves obres que creia magnífiques, són oblidades, arraconades, i un cop l'autor és mort, ja no pot clamar per elles, trossejades per un mercader de ferro vell. Això és el que s'esdevingué amb el Great Eastern.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris