algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Guido Reni, bolonyès universal (1575)

Rep les aigües baptismals Guido Reni, fill d'un músic de la Senyoria de Bolonya, habitador en el carrer de San Felip d'aquella ciutat famosa. També conegut com Guido Bolonyès, estava destinat a ser un gran pintor. Així i tot, quan era infant, son pare va voler que aprengués a tocar el clavicèmbal, i al mateix temps, cant i dibuix. Es tractava de despertar en el nin una completa sensibilitat artística i, certament, Guido no va decebre el seu progenitor. Al poc de poc temps, l'al·lotet només s'interessava, però, en les lliçons de dibuix. Tenia només deu anys quan decidí d'abandonar la música i son pare el posà a fer feina amb Denijs Calvaert, un pintor manierista d'Anvers que residia aleshores a Bolonya. Guido treballà en aquell obrador juntament amb altres deixebles de l'artista flamenc, en aquell temps molt conegut. Foren companys del nin aprenent Albani i Domenichino, que en el futur gaudirien també de certa fama. Guido destacà de seguida per les seves aptituds i la facilitat amb la qual assimilava els coneixements del seu mestre. Així, l'al·lotell estudià els gravats de Durero i la pintura de Rafaello. És aquest darrer autor que influeix en ell i sobre la seva feina de manera decisiva. S'enlluerna al davant de l'obra dels grans mestres del Renaixement i això li causa una crisi molt fonda. Pensa que tota la seva formació manierista és inútil, que tal estil serà reduït, amb el temps, a la mediocritat més trista. Per això, després de nou anys d'aprenent, abandona l'obrador de Calvaert per ingressar a l'acadèmia dels germans Carracci. Allà, mentre un dels germans, Ludovico, el fa el seu deixeble preferit, l'altre, Annibale, li mostra una forta antipatia. Comprèn, aquest, que Guido «en sap ja un gra massa» i la gelosia li posa molts entrebancs. Malgrat tot això, Annibale, molt més important que Ludovico, el deixa aprendre les seves tècniques i els seus grans mestres seran el propi Annibale i el ja esmentat Rafaello, el seu model de referència llunyana. Tan bé fa la seva feina creativa que rep els primer encàrrecs importants i realitza magnífiques pintures destinades a algunes esglésies de Bolonya, com és el cas de La coronació de la Mare de Déu, els Quatre sants, La visió de Sant Eustaqui, La visió de Sant Jacint o Els misteris del rosari. Llavors, en el Palau Rossi pinta al fresc La caiguda de Fetonte i La separació de la llum i la fosca. Ja després serà una marxa triomfal. Pinta la Crucifixió de Sant Pere per al cardenal Aldobrandini, a Roma, així com Sant Andreu camí del martiri o Sant Gregori al Celio (El Celio és un dels set pujols de la Roma antiga, situat al sud del Capitoli), entre d'altres. Treballa també temes profans per al Cardenal Borghese (Apol guiant el carro del Sol envoltat de les hores i precedit per l'alba) i entre teles de fama reconeguda, molt nombroses, s'esmenten les Històries d'Atila, per a l'església de Sant Pere de Roma. Compromès no només amb la història sinó també amb la societat, aquell gran pintor és referència obligada a l'hora d'analitzar el segle XVII. Els seus contemporanis exquisits el volien convèncer que l'ideal de l'art era el clàssic, la nostàlgia d'una bellesa clàssica grega i d'una vida selecta mantinguda a un nivell diferent de tota realitat. Guido, que mai no tingué prou doblers, que anà sempre ofegat en deutes, que era molt amic de les tavernes i dels jocs d'atzar, acusat pel seus enemics de pintar massa teles i deixar-les mal acabades, se'n rebufava de tot això, sempre pensant que l'art és poble o no és art. En tot cas, focs d'artifici o floretes de paper.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris