algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Curros Enríquez a Cuba (1904)

96698

El gran poeta Manuel Curros Enríquez (Celanova, 1851-Havana, 1908), un dels membres més destacats de la Renacencia Galega intel·lectual, artística i literària, ha de marxar a Cuba, com tants d'altres dels seus conciutadans. Allà, a les Antilles espanyoles, hi ha molts fills de Galícia, Astúries, Catalunya, València, Alacant i Balears, on hi està ben representada la gent de Sóller, Calvià i Andratx que cerca una oportunitat, una nova vida... Han deixat a l'esquena la pobresa de la terra o de la llar i Amèrica, plena de promeses, és sempre l'Amèrica del Dorado i el Potosí...

No és aquest el cas de Curros. I va a Cuba per segon cop, com per dur a terme una mena d'exili. Ja en un viatge anterior havia conegut l'Havana i ara hi retornava ja vell i decebut de la política espanyola, sempre centralista i cega. Arribava a la capital de Cuba, que ja s'havia alliberat del jou de Madrid el 1898, aquell mes de novembre, amb mala salut. I a Cuba estant, empitjorà ja que el clima li resultava insofrible. Això ho deia en una carta adreçada a la seva germana Ramona: «En aquesta Havana hi fa mal viure a causa que tot és molt car i especialment a causa de la cruel calor que any rere any augmenta i que em fan molt mal de manera que cada estiu haig de restar quasi sense sang a força de suar; em fugen les ganes de menjar i això em posa en un estat de feblesa tal que haig de menester mesos per recobrar-me...».

Això no lleva que Curros a Cuba dugui la vida de sempre. Passa moltes hores en la seva tasca de periodista, al Diario de la Marina, passeja amb els seus amics lletraferits, celebra tertúlies i acudeix a concerts i conferències. Es troba amb ell el seu fill Manuel, que com diu el biògraf Carlos Casares, se'n dugué a l'Havana amb gran il·lusió per tal que s'hi fes un home. Però el jovencell li resultà bord en conducta, sempre de bauxa. Tantes amargors donà al pare que un dia fou reembarcat per força i retornat a Galícia. Però els mesos passen i Curros, amb el deteriorament de la seva salut també pensa a fer les maletes, encara que la cosa no és tan fàcil. Cuba és, per ell, un desterro obligat i amb aquesta idea cada dia se li fa més insuportable. La idea de tornar definitivament al seu país esdevé una autèntica obsessió. Així, poc mesos abans de morir escrivia a un amic corunyès: «T'escric amb febre. Potser no és res. Com tampoc ho és aquest espantós mal de cap. Per això m'és difícil fixar la vista sobre el paper. Adéu i memòries per a tothom. Tant de bo que pogués venir el mes d'abril. Espera'm!».

El temps no l'ajudà. Aquell mes d'abril sofrí un atac de cor mentre es trobava fent feina al Diario de la Marina. Fou hospitalitzat. El volien dur primer a la casa de salut del Centro Gallego però com que estava enfadat amb els seus directius no hi volgué anar. El portaren a la clínica Covadonga del Centro Asturiano, on morí pocs dies després.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris