algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
22°

Una pàgina d'Anna Frank (1942)

Era dissabte. Tres d'octubre de 1942. Després de la invasió d'Holanda, els Frank, comerciants jueus alemanys emigrats a Amsterdam el 1933, s'amaguen de la Gestapo a les golfes de l'edifici on el pare d'Anna tenia les oficines. Eren vuit persones. Pogueren estar amagades des del juny de 1942 a l'agost de 1944.

Finalment descoberts o denunciats i detinguts, foren enviats a camps de concentració. Anna morí en el camp d'extermini, a Bergen-Belsen el març de 1945. Aquesta és la pàgina que en el seu diari va escriure tal dia com avui: «Ahir em varen fer bromes per haver estat tombada al costat del senyor Van Daan. En aquesta edat! Quin escàndol!

I tota casta de comentaris semblants. I que ho són de ximplets! Jo mai no jeuria amb Van Daan, en el sentit general de la paraula, naturalment. Ahir hi va haver també una altra fregada; ma mare començà a reganyar-me i li contà a mon pare tots els meus pecats, i aleshores es posà a plorar, i jo també, és clar, i això que ja tenia un mal de cap espantós. Després li vaig dir al papa que l'estimava més que a la mama. Amb això ell digué que ja em passaria el disgust, que no m'amoinàs, però és mal de creure. És que a ma mare no la puc suportar i he de fer grans esforços per no estar sempre bufant i calmar-me. De vegades m'agradaria pegar-li una galtada i no sé d'on surt aquesta gran antipatia que sent per ella.

El papa m'ha dit que quan la mama no es troba bé o té mal de cap, jo hauria de prendre la iniciativa de fer quelcom per ella. I res no faig puix no l'estim. O més senzillament, no em veig amb cor de fer cosa alguna. També puc comportar que un dia ma mare s'hagi de morir però em sembla que mai no podria superar que mon pare morís. Jo esper que la mama mai no llegeixi això ni les altres notes.

Darrerament em deixen llegir més llibres per a adults. Ara estic llegint La infantesa d'Eva, de Nico Van Suchtelen, i no veig que hi hagi gran diferència entre les novel·les per a al·lotes i això.

Eva es pensava que els nens creixien en els arbres, com les pomes, i que la cigonya els recollia quan eren madurs i els portava a les mares. Però la moixa de la seva amiga va tenir cria i els moixons sortien de la mare moixa. Ella pensava que la moixa posava ous, igual que les gallines, i que es posava a covar-los, i també que les mares que tenen un infant, uns dies abans pugen a posar un ou i llavors el coven. Quan ve la criatura, les mares encara es troben febles de tant d'estar eixancades.

Eva també volia tenir un nadó. Agafà un xal de llana i el posà per terra, on cauria l'ou. Aleshores s'eixancà i començà a fer forces. Al mateix temps imitava el co-co-co d'una gallina. A la fi, després de molts esforços, sortí quelcom que no era cap ou, sinó una salsitxeta. Eva va sentir molta vergonya. I pensà que estava malalta. No és còmic, això?

La infantesa d'Eva també parla de dones que venen els seus cossos en uns carrerons per un muntet de doblers. Jo em sentiria molt empegueïda de fer una cosa semblant. Endemés ens explica que Eva va tenir la primera menstruació. Això sí m'agradaria doncs ja seria adulta. Ara mon pare remuga i remuga i m'amenaça de prendre'm el diari. No! Si us plau! No! Vaja un trastorn! Des d'ara serà millor que el tengui amagat...».

Vuit persones de diferents edats dins un amagatall. Les bregues i discussions eren quelcom habitual. Però cada veu alta, cada soroll, cada crit ofegat que es pogués sentir a l'exterior era el captiveri definitiu i la mort a mans dels nazis.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris