nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

Mor Pío Baroja (1956)

En començar la Guerra Civil espanyola Pío Baroja i Nessi, (Donostia, 1872) residia a Vera de Bidasoa. Anà a Pamplona per satisfer la seva curiositat, puix li havien dit que les tropes carlistes, de les quals en parla molt a les seves novel·les, es mobilitzaven. Atret per aquella feta va voler veure d'amagat i amb els propis ulls on anava tot allò. Però el varen reconèixer i fou detingut. L'interrogaren, l'insultaren i a punt va estar que l'afusellassin. El seu anticlericalisme li havia creat molts enemics. Així doncs va estar empresonat algunes setmanes i va perdre la son, doncs no tenia molt segur quin era el seu immediat futur. Sentí com els piquets d'afusellament feien la seva macabra feina. Tremolà quan algú obria la porta del seu calabós. A la fi, l'alliberaren i sense pensar-ho dos cops marxà a França. S'instal·là a París, a la Casa Espanyola de la Ciutat Universitària. De retorn a Espanya el 1940, es retirà a Vera de Bidasoa. Allà va viure aïllat els seus darrers anys de vida, sense voler saber res de res, ni llegir diaris o escoltar la ràdio en els primers temps. Llavors, a poc a poc, s'aclimatà novament als vents del país. Foren setze anys de reflexions amargues i morí a Madrid tal dia com avui, escriptor magnífic, compromès, inoblidable. Era fill d'un enginyer de mines basc i de mare d'origen italià. Son pare, per raó de la seva feina, anà d'una ciutat a l'altra. El triangle Madrid, Pamplona, València marcà bona part de la seva infantesa. Estudià medicina en aquesta darrera capital i després de doctorar-se marxà a Cestona, on treballà de metge rural. Després d'un any i mig fent aquella feina se sentí intel·lectualment aïllat i anà a la capital de Guipúscoa, Donostia o Sant Sebastià, el seu bressol de naixença. Allà s'establí Baroja com a metge privat i les coses no li resultaren gaire bé, de manera que passà a Madrid. A la capital, la seva consulta privada fou igualment infructuosa. Decebut, regentà un forn de pa que tenia una tia seva. I en aquell negoci descobrí la misèria i la pobresa de les grans ciutats. Va fer un viatge per Europa i decidí de deixar el forn i dedicar-se totalment a la literatura. Pensà que la ploma ha d'estar al servei de la sofrida humanitat, que l'escriptor té una responsabilitat pública, que com a comunicador i per tant, com a manipulador de les ànimes i consciències dels seus lectors, ha d'assumir un compromís de tolerància, llibertat, justícia, igualtat i germanor. Però això no es podia aconseguir sense lligar la història del passat i les vivències del present. El seu primer volum de contes, Vidas sombrías, ja és una autèntica denúncia de la crueldat humana i la duresa de la societat. Amargor aquesta, compromís aquest, que es transparenta a obres tan significatives com Aventuras y mixtificaciones de Silvestre Paradox, La casa de Aizgorri, Camino de perfección, El mayorazgo de Labraz, La busca, La lucha por la vida, La Mala hierba i Aurora roja (1904-1905), aquestes darreres formant una esplèndida trilogia de caràcter social. Tanmateix el cimal de la seva abundant bibliografia és El árbol de la ciencia... I no deixem de banda aquell Zalacaín, l'aventurer, aquell Shanti Andía, dissortat heroi, aquell capità Chimista que coneixia els secrets dels bons navegants...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris