Per tal de salvar la desastrosa hisenda pública, el ministre liberal Juan de Garay, al servei de Ferran VII, que aplicava l'absolutisme sobre els altres departaments de l'Estat, publicava una partida de mesures liberalitzadores que caigueren molt malament als elements conservadors. Martín de Garay (1760-1822) era un excel·lent administrador que havia estudiat i adoptat les teories dels economistes Adam Smith i Jean-Baptiste Say. Com recordareu, Adam Smith, economista escocès, autor de la famosa obra Investigacions sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions, fou home de prestigi universal. El treball considerat com a font de riquesa, el valor, basat en l'oferta i la demanda, el comerç, lliure de tota prohibició, la competència elevada a l'altura de principi, són els punts principals de la seva doctrina. Adam Smith (1723-1790) tenia, doncs, en Garay un fervent seguidor i partidari. No menys devoció sentia envers de la ciència de Jean Baptiste Say, economista francès, natural de Lió (1767-1832), un dels grans fundadors de la doctrina lliure-canvista. Amb tot aquell bagatge, Garay mogué peça. Però els elements conservadors se li tiraren al damunt. Aquells plans econòmics eren massa cars. S'estimaven més el feudalisme de sempre, viure sobre la suor dels pobres, esclavitzats, indefensos i explotats en tots els sentits. Començaren, per això, una campanya de propaganda contra el ministre i distribuïen pertot arreu fulls amb unes gloses dedicades a ridiculitzar aquell progressista reformador...

«Senyor En Martí de Garay:
Vostè ens està enganyant, vostè ens està sucant, els pocs diners que tenim.
Ni Smith ni Baptista estim, Ensenyaren tal doctrina: Però des que domina, La nació amb tal maniobra, El que ha de cobrar, no cobra; I el que paga s'arruïna».
Aquella batalla de mots que «trobà festiva acceptació a la Cort» havia posat en perill el cap de Garay i els seus partidaris, que també en tenia, entre liberals, enciclopedistes i lliure-pensadors, replicaren amb una altra glosa no menys eloqüent que va córrer per tots els carrers de Madrid i encara del país: «No és l'honrat Garay, El que ens està enganyant, Ni tampoc qui va sucant, Els pocs diners que tenim.
De l'Smith i del Baptista Say, en sap molt bé la doctrina, però des que domina, En Ferran la maniobra, el rei només és qui cobra, i tot l'Estat s'arruïna». Com sempre, tot el que fes olor de progrés, era ofegat per les classes socials benestants, per aquella aristocràcia omnipotent.

I Martín de Garay fou desterrat. No podia ser d'altra manera.