algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Les diligències de Mallorca (1849)

67286

La premsa local anuncia el Manual del Viajero del periodista, dramaturg i actor Ramon Medel. Es tracta d'una guia turística per a Palma de Mallorca i quan dedica uns mots al tema dels transports diu: «Poc és el trànsit d'aquest gènere que ostenta la ciutat de Palma per al servei públic, essent cosa ben estranya que només hi hagi un individu que llogui cotxes i així i tot, aquest, disposa únicament d'un vehicle de luxe i d'un altre que es podria considerar decent. Tot l'altre material es redueix a tartanes dolentes i de mala configuració i a uns birlotxos que no són gaire millors que les tartanes. »El trànsit de Palma als pobles de l'illa no té més que una línia servida per un òmnibus al qual donen el nom de diligència. Va de Palma a Inca i tornada. Surt de Ciutat tres dies per setmana i d'Inca altres tres. Els seients es despatxen a la llibreria de Pere Josep Gelabert, a la plaça de Cort. Les tartanes que fan els viatges a Manacor, Andratx, Llucmajor i altres pobles, s'aturen algunes a l'hostal que hi ha a la plaça del Mercat (Avui, plaça Santa Catarina Thomàs), i altres a les posades que porten el nom de la vila».

Difícil era doncs viatjar per Mallorca en aquell temps. Molts trajectes en carros de mala mort quan no era a peu. I quan era en aquelles diligències, els camins eren tan dolents i els carruatges tan mal fabricats, que el viatger hauria estimat més una purga d'oli de ricí.

Però anem a una narració, en aquest cas de George Sand, la romàntica escriptora francesa que passà l'hivern del 1838 en companyia de Chopin a la Cartoixa de Valldemossa. Doncs, bé, el que narra s'esdevingué al continent quan ella era petita: «Anàvem per una plana boscosa, lluny de poblacions i la nit era clara, però grans arbres vorejaven la ruta i ens deixaven, per moments, dins molta fosca. Jo estava asseguda al davant, amb el cotxer...El postilló ralentí els seus cavalls, es girà i digué al cotxer: Digau a les senyores que no tenguin por!

»Ma mare no tenia necessitat de tals paraules. Mirà pel finestró de la porta i va veure tres personatges, dos al costat de la carretera, i el tercer al davant, a devers deu passes de nosaltres. No eren de gran estatura i ens miraven immòbils. Són bandolers! "cridà ma mare" Postilló! Cotxer! Aturau-vos! He vist els seus fusells! El postilló, que era francès, es posà a riure...Pensà que no era prudent espantar-la més, fuetejà els seus cavalls i passà al gran trot per davant dels tres flemàtics personatges, qui no es mogueren gaire...Ma mare, a través de la por, va creure distingir capells punxarruts i pensà que eren una mena de militars. »Però quan els cavalls, excitats i retgirats pel seu compte, hagueren cobert la llarga trotada, el postilló els posà al pas, i davallà per a anar a parlar amb les viatgeres..."Doncs bé, senyores, digué sempre rient, heu vist els seus fusells? Devien tenir males intencions ja que s'han mantingut sempre dempeus al davant de nosaltres. »Jo sabia que els meus cavalls no farien cap desbarat. Si haguéssim restat en aquell indret... Mal negoci! Digué aleshores ma mare: em voleu dir què dimonis eren?. Respongué el postilló: tres grans onsos de muntanya...Aleshores, ma mare, va tenir més por que mai i pregà el postilló d'accelerar la marxa fins al proper hostal».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris