algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Neix Pablo Iglesias (1850)

57030

La nit del 18 al 19 d'octubre neix, al Ferrol, Paulino, fill d'una modesta família gallega. El pare, Pedro de la Iglesia Exposito, era un home quasi sense lletra i treballava de manobre a l'Ajuntament. Educat en el col·legi dels Desemparats d'Orense no havia resultat estudiòs. La mare, Juana Posse, era una dona prudent, humil i feinera. Diuen que aquesta gallega era una bella madona de casa amb ulls blaus que administrava els doblers, conservava i netejava la roba, cuinava amb bon art i accentuada imaginació i durant molts anys seria per al seu fill l'amiga i consellera de qualsevol moment. Paulino tingué un germà, Manuel, quan ja havia complit sis anys, i poc després morí el pare.

Juana restà en una situació econòmica molt difícil, amb deutes i tristes perspectives. Es traslladaren a Madrid, a casa d'un oncle que era servent a una casa del comte d'Altamira i duc d'Atrisco, un personatge poderós i enriquit. El viatge, més de cinc-cents quilòmetres, que la viuda i els dos infants petits feren estones a peu i estones colcant en carros i carruatges, doncs no existia encara línia fèrria ni una diligència que cobrís tot aquell trajecte. Però aquell llarguíssim itinerari fou per a Paulino una veritable aventura, que segons explica l'historiador Juan José Morato, impactà un nin que només tenia deu anys. Foren «tres setmanes d'aire, de sol, de llibertat, de creuar prats, castanyars, pomerars, alzinars, pinars, vinyes, terres estèrils que mai no acabaven; per camins que anguilejaven perillosament, que vorejaven barrancs insondables, però també, de vegades, rutes més amables que passaven per la vora dels horts on maduraven les figues, les pomes, les peres...».

Però les caminades eren ferestes, esgotadores, sospirant sempre, a la caiguda de la nit, el llumet d'un hostal o una taverna de carreters. Dormien dins l'estable, sobre la palla, ella abraçada als seus menuts, i llavors, a l'alba, en marxa altra vegada.

Arriben a Madrid, ja sense un cèntim a la butxaca. Van al palau del comte d'Altamira, en el cantó San Bernardo-Flor Alta. Demanen per aquell oncle que els ha d'auxiliar i li diuen que s'ha mort.

Juana es veu perduda. Així mateix, el comte d'Altamira li col·loca els dos fills a l'Hospici de San Fernando, sobresaturat, però on són admesos els dos infants, gràcies a la influència de l'aristòcrata. Després, Juana llogarà un humil habitatge en el carrer de Cabestreros i es dedicarà a fer de bugadera per altri. A l'Hospici el menjar era escàs i Paulino, mal nodrit, feble, es desmaiava, i quan el que després seria el fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) sortí d'aquell establiment, duia una malaltia gàstrica que l'acompanyaria tota la vida. El 1861, allà estant i després dels exàmens dels seus estudis elementals, amb bona nota, Paulino hagué de triar ofici. Era ja un home d'onze anys. Li donaren algunes opcions: Fuster, sastre, sabater, impressor...

Paulino es decidí per aquesta darrera. La tinta d'impremta marcaria els seus primers anys de feina i amb el temps restaria, ja per a sempre, impregnant el seu cos i la seva ment de noble revolucionari.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris