algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
18°

Mor Miquel Costa i Llobera (1922)

Ho conta així Josep Maria Llompart: «Dia 16 d'octubre de 1922 tingué lloc en el convent de les Tereses de Palma una tràgica escena. Se celebrava la missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular. L'església estava estibada. Un canonge de la Seu de Mallorca predicava el panegíric de Santa Teresa. En un determinat passatge, l'orador al·ludia aquella efusió de penediment que, segons explica l'esforçada Teresa en el llibre de la seva vida, la féu caure, desfeta en llàgrimes, als peus d'una imatge de Jesucrist assotat. Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador va emmudir i, lentament, va anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort. Ben pocs recordarien aquell drama si la víctima hagués estat qualsevol sacerdot obscur. Però qui va morir d'aquella mort bellament tràgica era l'escriptor més important que, en el temps, havia donat Mallorca a les lletres catalanes d'ençà de Ramon Llull. Es tractava de Miquel Costa i Llobera».

No va gens errat Llompart en aquesta apreciació. Les antologies de literatura universal més serioses contenen El pi de Formentor i això ho vaig comprovar fa anys, com en un joc, a Madrid estant. Antologies poètiques en alemany, holandès, anglès, castellà, portuguès, grec... I llavors, l'escriptor, en una fitxa a qualsevol enciclopèdia, no figurant-hi, moltes vegades, altre mallorquí. Nascut a Pollença el 10 de març de 1854, pertanyia a una família de senyors rurals, els rics terratinents de Can Costa. Pertanyia als Costa la possessió de Formentor, que quedaria per a sempre unida a l'obra del poeta. Estudià el batxillerat a Palma i sembla que un dels seus amics més entranyables fou en Joan Rosselló de Son Fortesa, un altre fill de rics terratinents. Acabats aquells estudis anà a Barcelona per fer la carrera de Dret, segons els desitjos de son pare. Serà mal estudiant i amic de tertúlies, concerts, teatre... Es fa amic d'Antoni Rubió i Lluch, i la seva vida segueix dins la vida universitària dels burgesos, sense pena ni glòria. Constatant el seu fracàs d'estudiar a Barcelona, els seus pares decideixen d'enviar-lo a Madrid, on tornarà recollir carabasses. Finalment, tornarà a Mallorca i s'estableix a Pollença, a ca seva. Fill, hereu de casa bona, continua la vida de burgès, és a dir, com a l'adagi, «menjar molt i no fer res». La seva vocació religiosa es concreta el 1885, el mateix any que publica el seu primer llibre de poesies, quan comença a Roma els seus estudis eclesiàstics i decideix de ser un sacerdot no gaire inquiet, de vida monòtona, i del qual no tenim referències de cap compromís personal seu en cap de les grans causes socials del moment, és a dir, l'explotació dels obrers, la greu corrupció política... Tampoc no hi trobam la denúncia d'algun d'aquests temes en la seva obra. El seu prestigi literari augmenta, publica les seves Horacianes, viatja a Barcelona i li fan més cas que mai, aquí el nomenen canonge i a partir del 1906 la seva obra poètica és de cada cop més esquifida. Escriu poc, tan poc que quan mori restarà inacabada la seva versió dels himnes de Prudenci que arrossegava ja molts anys. Potser, per Costa, el Costa poeta, el sacerdoci fou una manera de bastir-se la seva torre de marbre des de la qual només veia la natura i els pins i dialogava amb els arbres i les roques, indiferent a la política del país. I és que el gran mèrit dels nostres intel·lectuals dretans era tancar els ulls i somniar curolles.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris