cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
21°

Alberto Insúa i la grip espanyola (1918)

«Estic molt malalta. Crec que moriré. Vine a veure'm...».
La persona que tal dia com avui escrivia aquesta carta era una tal Renée, escriptora francesa, parella sentimental del que fou també conegut escriptor i periodista Alberto Insúa (1885"1963), al qual dirigia la seva carta des del llit del dolor. Alberto Insúa, autor de novel·les i obres dramàtiques com La mujer, el torero y el toro, El amante invisible, Ha llegado el día o El negro que tenía el alma blanca, aquesta darrera portada al cinema i al teatre, havia viatjat a Mallorca l'any 1913 en companyia de la seva estimada Renée i un matrimoni de pintors francesos, els Poulet. Allotjats tots ells a la casa de la torre de Sa Platja d'En Repic, al Port de Sóller, visqueren jornades inoblidables. Els Poulet encarregaren un fill a la cigonya i en esclatar la Primera Guerra Mundial, l'any següent, Alberto fou enviat a París com a corresponsal del diari ABC, on cobrí tota la informació del conflicte. Els Poulet tingueren un bell nadó, però el marit hagué de marxar al front, fusell a l'espatla i morí a les trinxeres. Madame Poulet dedicà, aleshores, entre plors, totes les seves atencions al petit Raymond. Però sempre plou sobre mullat i també Madame Poulet morí, en aquest cas del grip. Raymond, abandonat doncs de pare i mare, desaparegué sense que Insúa, amic de la família, el pogués localitzar. I el drama, vull dir, el grip, entrà també a l'apartament parisí de Mademoiselle Renée. És recordant aquells moments que Alberto Insúa, a les seves memòries, escriu: «Ella havia estat sempre molt exagerada, molt teatral i molt afeccionada a parlar de la mort, però sense por, com es parla d'una bella amiga que ja havia vingut a saludar-la en altres avinenteses. Sembla que havent anat ella a l'enterrament de Moréas, que admirava molt, tota la fredor del cementiri li havia entrat en els pulmons i, encara que aleshores eren desconeguts els antibiòtics, gràcies a un bon metge i a la seva jovenesa es pogué salvar. Però jo no havia cregut mai que es morís. Certament que es moria molta gent a París d'aquella malaltia que anomenaven grip espanyola peró que es tractava d'una epidèmia que afectava a mig món i amb una major crueldat a França, més que a cap altre país. La tal pesta no tenia res d'espanyola, era una pesta cosmopolita i, sense cap dubte, per a ella no hi hagué Pirineus, i un dia es presentà a Barcelona, a Madrid i a altres ciutats i poblacions de la Península. En els periòdics de París els redactors metges aconsellaven tot un seguit de mesures profilàctiques que per a molts resultaven impracticables: evitar les aglomeracions i els llocs públics, no viatjar en metro ni en els tramvies, ni menjar en el restaurant; no anar al teatre, ni al cinematògraf... En realitat, les defuncions eren nombroses.

Qualsevol ho podia comprovar al carrer veient passar els carros mortuoris amb el seu seguici de dones i homes endolats, o bé mirant les entrades de les cases revestides de penjadures negres i el difunt dins el seu taüt ja tancat sota corones i rams de flors...

Aquella maleïda grip era el cavall groc del quart segell de l'Apocalipsi, el que té poder per matar amb espasa, amb fam, amb malaltia i amb les bèsties de la terra i que aleshores no triava rèptils verinosos ni fèlids ferotges per a la seva obra d'extermini i en tenia prou en emprar el bacil de Pfeiffer que matava més que l'Hidra de Lerna amb el seu alè pestilent...».

Jovenesa, quinina, repòs i conyac semblaven esser els millors remeis. Així i tot, el grip augmentava la xifra de morts d'aquella guerra en un percentatge esgarrifós.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris