algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Musset i la Nit d'Octubre (1837)

88492

Alfred de Musset (1810-1857), el gran poeta francès del romanticisme, aquell que en les seves poesies i més concretament en la seva obra Confessió d'un fill del segle, expressava admirablement la situació moral de la seva època, es troba greument malalt. Es pensava estar quasi guarit, després d'un any ple d'esperances, però la tardor del 1837 li cau al damunt com una llosa. Com diu un crític d'aquell moment, «una circumstància fortuïta el llança novament sobre els records del seu antic dolor. En el poema de la nit d'octubre, la Musa esdevé consoladora i calma la revolta de l poeta, tot demostrant-li la necessitat i utilitat del dolor».

La nit d'octubre, més freda, més llarga, més negra, augmenta les seves angoixes i les seves depressions. I així diu: «Si l'esforç és massa gran per a la feblesa humana de perdonar els mals que ens vénen d'altri, estalviem, almanco, el turment de l'odi. A manca de perdó deixem venir l'oblit. Els morts dormen en pau en el si de la terra i així han de dormir els nostres sentiments apagats. Aquestes relíquies del cor tenen també la seva pols. No posem les mans al damunt de restes tan sagrades. Per què en aquest relat d'un sofriment viu no hi saps veure un somni perdut o un amor enganyat? Penses que la Providència actua sense motiu? Et creus que Déu et colpeja perquè això el distreu? El cop, del qual et queixes, t'ha preservat, potser, de cosa pitjor... L'home és un aprenent i el dolor és el seu mestre... És una dura llei, però una llei suprema, vella com el món i la fatalitat. Ens causa dissort de rebre el baptisme i a preu tan trist ho hem de comprar tot...».

En aquests textos hi veim el Musset de sempre, és a dir, el romàntic ombriu i voluptuós, sovint tenyit amb una espiritual però ben amarga ironia. Potser la seva poesia ja apuntava un cert aire renovador, un presimbolisme. Anhels frustrats, malenconia malaltissa, desesperança de la seva generació...

«Per viure i sentir, l'home ha de menester llàgrimes. L'alegria és sovint una planta trencada, encara humida de pluja i coberta de flors. Et pensaves haver guarit de la teva bogeria? No eres jove i feliç i benvingut pertot arreu? I aquests plaers lleugers que et fan estimar la vida... Si no els haguessis plorat, quin cas en faries? Quan a entrada de fosc, assegut a cel obert, amb un vell amic, beus en llibertat... Diguem! Com podries buidar el teu tassó si no sentissis el premi del goig? Potser estimaràs les flors, els prats i la verdor, els sonets de Petrarca i el cant dels ocells, Miquel Àngel i les arts, Shakespeare i la naturalesa, si no hi trobes els planys de l'emoció? Com pots comprendre els cels d'inefable harmonia, el silenci de les nits, els murmuris de les ones, si la febre o l'insomni no et fan pensar en el repòs etern? De què et queixes, doncs?» Tot un missatge per al qui el vulgui sentir.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris