algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Dant comença la seva vida (1294)

65314

Per consell del seu amic Guido Cavalcanti, del grup del dolce stil nuovo, Dante Alighieri, Dant (1265"1321), el gran poeta florentí, decideix de normalitzar la seva vida, puix tot l'any abans s'havia lliurat a una conducta reprovable, en companyia de Forese Donati, individu dels barris baixos i organitzador de bauxes interminables, i Cecco Angioleri, un poeta viciós i corrupte. Aquella experiència, fruit de la revenja contra la vida d'un Dant decebut en amors, serà oblidada i, aleshores, el poeta reuneix els seus versos en una obra que titularà Vita Nuova, amb poesies acompanyades de comentaris que reflecteixen la sana intenció de l'autor de retornar al seu compromís amb la societat, alhora que recobra la seva confiança en la bona amistat i en l'amor...

«D'aquesta visió "escriu" als temps posteriors començà el meu esperit natural a sentir-se fermat, ja que la meva ànima s'aplicava tota sencera a pensar en la dona que em tenia enamorat. Com a resultat d'això em vaig emmagrir i afeblir de tal manera que molts dels meus amics sentien pena en veure'm; i molts d'altres, plens de curiositat, volien saber de mi el que jo volia tenir amagat. I jo, quan m'adonava de la malícia de les preguntes que em feien per voluntat d'Amor, el qual, d'acord amb el consell que la raó m'ordenava, els responia que Amor era aquell que a tal punt m'havia portat. I com que jo duia tants senyals, al rostre, d'Amor, impossible era cobrir-los. Finalment, quan em demanaven: Quin objecte d'amor t'ha destruït d'aquesta manera?, jo els mirava amb un somrís i callava...»

Potser ningú millor que Dant no ha sabut explicar un amor platònic o impossible. Però més impossible serà encara, almanco físicament, quan la presència de la mort es fa notar: «El Senyor dels àngels cridà a la seva glòria una jove donzella, de cos ben tallat i formós rostre, la qual era molt estimada en tota la ciutat, i el qual cos vaig veure jo jacent, sense ànima, enmig de moltes dames que la ploraven. Vaig recordar que temps enrere l'havia vist en el seguici de la meva gentil estimada, i aleshores les llàgrimes brollaren dels meus ulls i entre plors vaig voler dir unes paraules: Plorau, amants, puix gemega Amor, quan sap el motiu pel qual plora.
A unes dames Amor escolta, que ara demostren pels ulls el seu dolor, perquè del seu poder devastador, en noble cor mort traïdora, emprà, matant una gentil senyora i tot de quant en ella el món feia honor».

La presència de Beatriu, el seu amor ideal i quasi místic, la filla de Folco Portinari, que es casà amb un altre, el fa pensar un cop i un altre en l'amenaça de la mort: «Pocs dies després d'això s'esdevingué que, patint una dolorosa malaltia al llarg de nou dies, vaig haver de suportar els més amargs sofriments, i a tanta feblesa em va reduïr, que m'obligava a estar com els que no es poden moure. Dic doncs que el dia novè, tot sentint uns dolors quasi intolerables, em vingué el pensament de la meva senyora. I un cop vaig haver pensat en ella, contemplant alhora la meva afeblida vida i comprovant de quina breu durada era, encara que un dia pogués ser sana, vaig començar a plorar amb mi mateix tanta misèria humana. I fortament sospirant deia per a mi mateix: Ningú no podrà evitar que Beatriu es mori algun dia...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris