nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

Pissarro a París (1855)

72668

Camille Pissarro (Sant Thomas, 1830) arriba per primera vegada a París, on s'instal·la i on viurà ja per sempre, fins a la seva mort, el 1903. Abans d'anar a França, va viure algun temps a Veneçuela, treballant al costat del pintor danès Melbye. Un cop el pintor es troba a la capital francesa, rep els consells de Corot i fa amistat amb Monet, Cézanne i Guillaumin. Encara, en aquells moments, el seu estil és tradicional. Va a Londres, per conèixer la ciutat britànica i veure l'art que es fa per allà i quan retorna decideix de participar en el moviment impressionista. Aquella forma de l'art i també de la literatura, que consisteix en expressar la sensació tal com un la sent, li sembla absolutament vàlida i definitiva. Predominarà en la seva obra la temàtica rústica, és a dir, les que juguen amb la natura treballada per l'home. El seu millor període és el de Pontoise, de 1872 a 1884, on segueix l'exemple de Monet i Cézanne. Encapellat, amb els útils i eines de pintar, encabits els seus peus dins unes botes velles, va per les marjades, pels aiguamolls, per la prada i pinta contra el vent i la pluja, contra el sol i la pols. Pontoise és el seu paradís. I així surten les grans i celebrades obres plenes de llum i color. La sega a Montfoucault, el 1876, Les teulades roges, el 1877, Primavera a Pontoise, el mateix any. Evoluciona però cap a un neoimpressionisme que li fa perdre tot el lirisme magnífic que fins aleshores impregnava la seva obra i tanta sort que s'adona del perill. Retorna a les arrels i recupera tot el resplendir cromàtic que havia deixat en el camí. El 1895 els metges li dignostiquen una malaltia ocular que l'obliga a restar, definitivament, en el seu habitatge de París, un segon o tercer pis a la rue Saint-Honoré. No es resigna Camille a abandonar el pinzell i la paleta i aleshores des de la finestra de casa seva contempla tot el moviment d'aquell racó urbà. La plaça, la font amb els seus brolladors, els arbres que pugen fins a l'altura de tres pisos, la gent fent soroll al carrer, caminant per les voravies, els nombrosos carruatges de cavalleries que van amunt i avall, les botigues amb els seus toldos, els bells casals coronats de finestrons de golfa i xemineies que fumegen... D'aquesta observació sorgeixen obres com Avinguda de l'Òpera, Jardí de les Tulleries, Efecte de neu, Pluja al migdia. L'obra de Pissarro representa, doncs, la victòria de l'impressionisme quan tenia tants enemics entre els retrògrads i els acadèmics. I tot plegat ens porta a un París on l'art vanguardista d'aquell temps inspirava a tota Europa. Sota els sostres de París, en estudis sovint improvisats, sobre trespols tot tacats de pintura, aquells homes del segle XIX feien molt més que pintar. Decidien quina havia d'esser la cultura universal i amb quins ulls caldria mirar-la. Amb els èxits, els enemics i els crítics adversos es tornaren amics de conveniència. Com deia el savi: «La victòria justificada és talismà per la qual virtut s'aconsegueix la més pietosa i humana de les revenges: convertir en amics més o menys sincers els que foren terribles adversaris».

És a dir, aquells, que celebraven que Camille ja no pogués pintar més a causa de la seva malaltia als ulls. Però el gran Pissarro va treure forces d'allà on no n'hi havia i mig cec acabà la seva obra amb els llenços més notables, aquells que parlen de l'ànima de la gran ciutat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris