algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Hitler i els malalts mentals (1939)

Adolf Hitler posa en marxa la campanya d'extermini dels minusvàlids psíquics de tot Alemanya. Es tracta del que els nazis diuen «neteja de sang». Els hospitals psiquiàtrics quedaran despoblats en només un parell d'anys. Tots els infants dels Reich que pateixen malalties hereditàries i genètiques són eliminats amb sobredosi de medicaments i els metges hitlerians certifiquen milers i milers de morts per causes naturals. Són més de cent mil deficients psíquics els que desapareixen en aquella tragèdia. «En aquests casos "havia dit el Führer" hem de tenir l'esperit d'acer i deixar qualsevol sentiment de llàstima...».

Sembla que els metges i les infermeres nazis compliren aquest «sagrat deure» fil per randa i no deixa d'esser una cruel sàtira que Heinrich Himmler, la mà dreta de Hitler, fos tret d'un hospital psiquiàtric per tal d'ocupar el càrrec de cap de la policia i de les SS. I què en direm del mateix Hitler que estava medicat a causa de malaltia psiconerviosa? Ignoraven aquells jerarques, purificadors de la raça ària, que molts dels homes més grans de la història alemanya havien tingut també problemes psíquics greus? Friedrich Hölderlin, per exemple, un dels millors poetes de tots els temps, sofria d'esquizofrènia i havia escrit, en un moment de gran claror intel·lectual, que «així, aquells que ens presten el foc del cel, els déus, ens regalen també el diví dolor...» i passat el temps escriurà: «He viscut poc, i així i tot, bufa ja freda la meva nit. Silenci, semblant a les ombres, sóc jo, ara, ja, sense capacitat de cantar, i el cor turmentat dorm dins el meu pit...».

Amb els epilèptics no hi havia tampoc compassió. Eren igualment eliminats amb gas i verí. Manicomis petits i aïllats rebien cada setmana camionades de malalts i els que habitaven la comarca no entenien com dins aquells edificis hi podien allotjar milers de persones. De seguida sospitaren la veritat. Allò eren escorxadors de carn humana. Oblidaven els nazis que Pitàgores, Juli César, Lluís XII de França, el músic Berlioz, el poeta Gustave Flaubert, l'escriptor Fedor Dostoievski, eren epilèptics?

Hi podem afegir milers de noms famosos, com aquell gran fisiòleg txec, Joannes Purkinje, que descrivia la seva epilèpsia amb aquestes paraules: «Em semblava com si em llençassin a un immens mar de foc, enlluernador, per on era jo arrossegat, de cada vegada més veloçment i contra el qual jo lluitava amb totes les meves forces, fins el punt de perdre-hi el coneixement...».

Un altre epilèptic, Vincent Van Gogh, el pintor flamenc, deia: «Com més malalt em trob, com més trencadís és el meu cos, més artista em sent...» I certament, i per a glòria de la humanitat, ho va saber demostrar. I què direm del filòsof imprescindible Jean Jacques Rousseau, que patia mania psíquica"depressiva i algunes rareses més?

Hitler estava disposat a no deixar un sol pacient a les clíniques psiquiàtriques. Quasi ho aconseguí. Això suposava un gran estalvi en matèria sanitària a l'Estat i al mateix temps, dins la seva pròpia bogeria, la creació de la raça perfecta, formosa, forta, sana, intel·ligent... No comptava, el pobre diable, amb les malalties de la vellesa que tantes vegades afecten el cap, amb la mateixa guerra per ell provocada que produiria milers i milers de sonats, amb molts dels seus oficials de la Gestapo o les SS que mostraren esser bojos sadomasoquistes... Quin horror!

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris