algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
16°

Manolete és mort (1947)

Una notícia s'escampa per tot el país amb aires de tragèdia nacional. Manolete, el més gran torejador de tots els temps, és mort. Un bou que tenia per nom Islero, de la ramaderia d'Eduardo Miura Fernández, li clavà la banya fins a l'ànima i aquell heroi popular, espigat, magre, amb una cara prima on es reflectia tota una infantesa marcada per la fam, havia deixat la vida sobre la sorra del cós de Linares. Havia nascut a Còrdova, l'estiu del 1917, i son pare també havia estat torejador. Sa mare, que havia quedat vídua del primer matrimoni amb el matador Lagartijo Chico, també alenava tauromàquia sempre seguit. De manera que per aquell infant no hi hagué, des de menut, altra món que el dels bous. El 1934 actuava ja en un espectacle taurí-musical, Los Califas, i el 1935 debutava ja com a torero a cavall a Madrid, al cós de Tetuán de Las Victorias. Esclatà la guerra i Manolete restà dins la zona dels que es deien del Moviment nacional i allà, d'un poble a l'altre, oferí tot un seguit de novellades. No prengué l'alternativa fins al juliol del 1939 a la Maestranza de Sevilla de mans del torejador Chicuelo i davant Gitanillo de Triana, que feia de testimoni. Començava aleshores la carrera de Manolete cap a la fama, una carrera curta i alhora molt intensa. Entre 1940 i 1945 fou el torejador més ben pagat de tot l'Estat espanyol i un historiador de la tauromàquia ens ha deixat aquestes paraules: «La seva figura, augmentada pels seus ajuts als marginats, esdevingué un model per a un poble que passava fam i encara tenia tota l'angoixa que segueix una guerra civil». I el biògraf del personatge, Juan Soto Viñolo, va dir que Manolete era l'heroi popular que feia «oblidar una guerra». Participà en quatre-centes vint-i-dues curses de braus i la seva trajectòria es caracteritzava per la regularitat. Ningú com ell s'acostava tant al bou, daurava tant el perill... El 1944 un bou anomenat Ratón li facilitava una de les millors actuacions de tota la seva carrera. Ja havia tingut, però, un seriós avís. El darrer horabaixa que torejà a la Monumental de Las Ventas, a Madrid, fou greument ferit. S'hagués pogut plantejar aleshores, que ja era ric i famós, allunyar-se de les places. Però l'afecció el reclamava. Li programaren la cursa de Linares i li pagaren no menys de cent mil duros. Però la mort ja l'esperava sobre la sorra.

I és que la tauromàquia, amb víctima humana o no, sempre fa olor de mort. Es parla de bravesa, de l'or dels trajos i del vermell lluminós de les capes, de la bella estampa del brau, de l'acer de l'espasa quan va directa al cor de l'animal i de les banderoles que es claven en el llom de la pobre bèstia, per a la qual, encara que bramuli ferida de mort, hi sol haver molt poca compassió quan els ànims dels espectadors es troben encesos. En aquells dies, mentre durava la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Heinrich Himmler, el cap alemany de la Gestapo, visità Madrid i l'obsequiaren amb una funció de braus que li agradà força. També Franco fou un incondicional de l'espectacle. Es parla de tradició, de raça, de les virtuts de l'Espanya immortal que transpiren els torejadors.

Què voleu que vos digui?

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris