cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 17°
22°

La «Barranca del Lardero» (1936)

Des de la darrera setmana d'agost del 36 fins a finals de gener del 37, la «Barranca del Lardero», a Logronyo, La Rioja, esdevé escorxador i cementiri. Qui va escollir aquesta coma propera al poble de Lardero, a pocs quilòmetres de la capital riojana? Durant tots els anys de la dictadura franquista es parlava d'aquest indret amb por i veu baixa. El gran clivell natural havia estat cobert de terra i sota la terra hi havia dos milers de persones bàrbarament assassinades, centenars d'homes, disset dones i alguns infants. Durant les quatre dècades que seguiren a l'execució de tota aquella gent, sense judici, esquerrana o sospitosa de ser-ho, les autoritats prohibiren posar-hi una creu o el testimoni de qualsevol objecte. De vegades hi havia flors que algú hi deixava. Un cronista, Eduardo de Guzmán, deia: «Quins greus delictes, quines culpes horribles pesaven sobre aquells homes i dones sobre les tombes dels quals no es va permetre mai de posar una creu...? No ho sabem. No ho podem saber perquè cap de tots ells fou detingut, interrogat, jutjat legalment, condemnat i executat d'acord amb les lleis vigents a Espanya abans, durant i després de l'espantosa guerra civil. Ignoram, fins i tot, els noms d'una majoria d'aquests morts que aquí descansen, trets de nit dels seus domicilis per gents desconegudes, desapareguts hores o dies després en aquest fossat comú...».

Només es coneix el nom de tres-centes persones perquè els seus familiars aconseguiren, després d'anys d'arriscada investigació, saber què n'havia estat. Els altres mil set-cents han d'esser persones de la Rioja que es donaren per desaparegudes i no se n'ha sabut res més. Els duien fins a la barranca en camions i automòbils des de la presó de Logronyo o qualsevol de les comissaries i casernes improvisades. Amb les mans fermades a l'esquena, enmig de bromes macabres, molts eren obligats a enterrar els seus companys abans que fos el seu propi torn de posar-se al davant dels fusells.

Avui i des del 1976, on abans hi pasturaven les cabres, la «Barranca de Lardero» ha esdevingut un cementiri amb monument memorial, un grup escultòric obra d'Alejandro Rubio Dalmati que ens diu ben a les clares quin drama succeí en aquest indret. Llavorat en pedra, d'una altura de sis metres, mostra, per un costat, els cossos morts d'un obrer manual i un altre d'intel·lectual, dels molts que aquí caigueren. Per un altre costat, una impressionant estampa dels pagesos immolats en aquest indret i en el front la imatge vertical d'una dona jove també fitorada a trets. Hi ha una inscripció: «Aquest horror ja passà... 1936. Avui no volem ni odi de revenja pero sí deixar testimoni per tal que aquesta bogeria no es pugui repetir... 1979». I és que, generalment, els fills i néts dels botxins volen que els crims de la seva sang siguin oblidats. Que tota la guerra sigui una pura anècdota. Quants n'hi ha entre nosaltres que en temps de la clandestinitat i la transició, quan eren joves, es feien els democràtics progressistes anti-Franco i ara, passats els anys, tornen a venerar la memòria d'aquells assassins polítics? Bé, ja diuen que la sang és la sang. Per això els memorials han d'existir encara que estiguin, com és el cas de Palma, a dues passes del psiquiàtric des d'on Dhey deia sentir com els «heroics» avalots d'afusellament ens alliberaven de la barbàrie republicana.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris