cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Les exèquies de Diderot (1784)

Quan se celebraren les exèquies de Denis Diderot, amb la presència de nombrosos il·lustrats i enciclopedistes, Marmontel va dir que «aquell que haja conegut Diderot només pels seus escrits, no l'haurà conegut... Tota la seva ànima estava en els seus ulls, i en els seus llavis... Mai no s'ha vist una cara que reflecteixi millor que la seva la bondat del cor». Havia mort el darrer dia de juliol del 1784, al migdia, assegut al davant de la seva taula ben parada, mentre dinava. A primers d'agost, i seguint les instruccions que havia donat al doctor Bacher i una parella de col·legues seus li fou practicada l'autòpsia. Tenia setanta anys i la seva salut estava ja molt trencada abans d'aquell estiu. El seu viatge a Rússia havia posat a prova la seva minvada resistència i patia un enfisema pulmonar que l'havia tingut per dues vegades al davant de la mort. Quasi paralític, molt coix, anà a viure les seves darreres dues setmanes a una planta baixa, el número 39 del carrer Richelieu, a l'Hotel Bezons. Així s'acabà físicament l'home que havia estat l'ànima i el cor de la gran Encyclopedie ou Dictionnaire raisonné des sciences des arts et des métiers par une societé de gens de lettres, l'obra que va esser el cim de tota una generació. Vint-i-vuit toms, dels quals onze són d'il·lustracions, famosos i bells gravats que costaren vint-i-set anys de treball intens. És evident, que aquella seria la gran arma cultural de la Revolució francesa i abans de treure-la tota a la llum, Diderot va haver de fer contra els tirànics poders la seva pròpia guerra. Suspensions, presó, clandestinitat, denúncies, atacs personals i verbals, de tot hi va haver en aquella lluita. La força de la raó va vèncer, finalment, aquella pluja d'errors i prejudicis. El pintor Lamonnier recull en un dels seus llenços una lectura de l'Enciclopèdia en la gran sala de Madame Geoffrin, amb més de quaranta personatges de l'època interessats en aquella magna experiència que posaria tota la ciència humana a l'abast de tothom. És clar que sense la col·laboració econòmica o de feina abnegada d'altres intel·lectuals Diderot no se n'hauria sortit. A més de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i D'Alembert, caldria esmentar el comte de Buffon, el senyor Jacourt, que s'arruïnà per a pagar secretaris i col·laboradors menors, el baró d'Holbach, l'abat Raynal, els economistes Quesnay i Turgot, els abats Morelet i De Prades, els metges Tronchin i Barthez, el químic Venel, el naturalista Daubenton...

La nòmina se'ns faria llarga. Però abans de dur a terme la gran empresa, el jove Diderot havia escampat la seva idea en el Cafè de la Regència, on jugaven als escacs el músic Philidor i Jean Jacques Rousseau. Allà conegué personatges com Helvetius que l'animarien i l'ajudarien en el seu projecte. Voltaire li deia en una carta: «Us consider com un home necessari al món, nascut per enllumenar i esclafar, en el que sia possible, el fanatisme i la hipocresia. Amb l'abundància de coneixements que posseiu i que podrien haver esgotat el vostre cor, el conservau sensible...»

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris