cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Mor Edward Acheson, inventor (1931)

Les seves polèmiques i discussions amb Edison li feren actuar amb les pròpies forces del seu cervell

Mor a Nova York Edward Goodrich Acheson (Washington, Pensilvania, 1856). Tenia només setze anys quan es posà a fer feina de valent, empès pel pànic econòmic de 1872. En els breus moments d'esplai es dedicava a fer els seus experiments elèctrics. El 1880 entrava, però, a treballar al servei d'Edison, a Menlo Park, i això, per ell, enamorat dels fenòmens elèctrics, era la màxima aspiració. Representà Edison a Europa, hi treballà en l'exposició internacional de París de 1881 i instal·là els primers enllumenats elèctrics a Itàlia, Bèlgica i Holanda. Investigà després pel seu compte el carboni i el volgué convertir en diamant, la seva forma més preciosa. No ho aconseguí, però encalentint intensament el carbó produí una substància molt endurida el 1891 que anomenà «carborundo», un compost de sílice i carbó. Al llarg de mig segle no és va conèixer substància més dura i fou molt útil per polir diamants. Amb aquest descobriment, Acheson muntà una fàbrica, prop de les catarates del Niàgara. Es tractava d'aprofitar l'energia de les instal·lacions hidroelèctriques i de produir «carborundo» en quantitat. El 1899 preparava carbó en forma de grafit de gran puresa. Fou de gran valor i li serví per fabricar electrodes i lubricants espacials capaços de resistir altes temperatures. Acheson fou, per tant, un inventor més utilitari que sensacionalista i pertany als «genis especialitzats», com diria Ramón y Cajal: «El geni científic complet ha de reunir tres personalitats ben diferents: la del miner infatigable i pacient que arrabassa el carbó dels filons més profunds; la del químic pràctic, que aprofita amb enginy el material brut per fabricar esplèndidament color d'anilina, i, finalment, la de l'artista que, combinant destrament aquests colors, sap pintar els episodis de la lluita entaulada entre l'esperit i la matèria, la forma teòrica dels resultats i, finalment, els seus avantatges per augmentar i fer més confortable la vida. Així com l'acer, mescla de ferro i carboni, resulta més eficaç que el ferro pur, l'enginy entreverat d'alguns defectes amables serà sempre preferit al talent exemplar. Conten els naturalistes que el noctilucus, minúscul protozoari agent de la misteriosa fosforescència de les ones marines, creix notablement en claror quan és brutalment excitat. Això és el que passa també amb moltes persones: la seva clarividència surt a la llum només quan s'enfaden...». Potser aquesta era la forma d'actuar d'Achison. Les seves polèmiques i discussions amb el gran mestre Edison el decidiren a actuar sense més concurs que les pròpies forces del seu cervell i de la seva inventiva. Home un poc solitari, tímid i agosarat alhora, potser arrossegava un sentiment de lletjor física. Res més absurd. I potser s'hauria d'haver convençut que la bellesa també neix de les idees... Tot això ens duria a altres consideracions del savi navarrès abans esmentat: «Consideram simpàtics i fins i tot intel·ligents els al·lots més bells, tot oblidant que la bellesa és un accident de la pell i de l'esquelet. Un cop escorxats, en què es converteixen un Apol·lo o un Antinoo? El cant dels ocells, que tant seduïa Dickens, poques vegades s'acompanya amb la bellesa del plomatge. I el mateix passa amb la intel·ligència i els instints superiors: quasi sempre són la compensació piadosa d'una fatxa i una librea miserables. Poden servir d'exemples zoològics la formiga, l'abella... En canvi el paó i l'au del paradís són animals bells i estúpids. Aquesta norma, però, no és general.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris