nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Neixen els Jocs Florals (1323)

És fundada pels trobadors l'Acadèmia de Tolosa, a França, que també serà coneguda com el «Col·legi de la gaia ciència». Cada any repartia premis als autors de les millors poesies i tals guardons consistien en diferentes flors d'or i plata, com violes, roses silvestres i amarants. D'aquesta darrera, el seu nom grec ja ve amb la curiosa llegenda de pervivència, ja que amarantos vol dir que no es mustia. Planta anual, de flors vellutades en forma de cresta, l'amarant era antigament el símbol de la immortalitat. Aquests premis en forma de flors són el motiu de dir-se a tals certàmens poètics els «jocs florals» i conta la tradició que el 1500, una senyora de Tolosa, Clemència Isaura, famosa pel seu enginy i la seva bellesa, va voler consagrar una part de la seva fortuna a l'acadèmia. Després de molts amunts i avalls, el 1694, els jocs florals eren reorganitzats només en llengua francesa. I així i tot, l'Acadèmia de Tolosa era suprimida el 1790. Ja no seria restablerta fins el 1806 i és, ara mateix, la societat literària més antiga d'Europa. Però aquest certamen literari passà també a Catalunya en temps de la Renaixença i des de llavors es celebra anualment per a servar aquella tradició. Però peguem una ullada als trobadors medievals que destacaren pel seu art i reberen flors daurades o argentades. El mot trobador ve del francès trovère, que volia dir aquell que escrivia en llengua d'Oc. Aquesta, parlada al sud del Loira, per oposició a la llengua d'oil, que es parlava al nord de l'esmentat riu, va tenir en els segles XIII i XIV la seva edat d'or i les composicions d'aquell temps eren les balades, pastorelles i albes, principalment. Noms de trobadors de prestigi són Guillem IX, Duc d'Aquitània, Dom Diniz o Dionís de Portugal i el mateix Alfons X de Castella. Però els més autèntics, que segueixen la tècnica llemosina i exclusivament els temes amorosos, són Vidal de Besalú, Bertran de Born o Girald de Riquier...

Però no hem d'oblidar aquí la reina Constança de Mallorca (?" Mallorca 1346), la qual compongué poemes amorosos i dels quals en vaig reproduir un fragment en el meu llibre Tirant lo Blanc, La vida cavalleresca i les Illes Balears, (1990): «L'enyorament e gran desir qu'ieu hai per vós me cuid d'alcir, mon dolé senyor e car; e bien liei porai tost morir per vós, qu'ieu amb tant e desir si breu deçai no us vei tornar que tant me tarda l'abraçar o el raisonar e tota res e cant me pens que us n'ets anats e no tornats, e quan llunyats vós ets desepserats caix viu mon cor; per pauc no mor si breu no n'hai güirença!». (L'enyorament e el gran desig que tinc de vós estan a punt de matar-me, mon dolç i estimat senyor, i potser que promte em muri per vós, tant us estim i us desig, si és que en breu termini no us veig tornar; quina tardança a abraçar-vos i a parlar-vos i en tot; i quan pens que marxàreu i no tornau i com lluny de mi estau, quasi desesperat viu el meu cor. Aviat moriré si en breu temps no tinc cura!).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris