nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 17°
16°

Jean Paul Sartre arriba al món (1905)

Tal dia com avui neix a París Jean-Paul Sartre, fill únic de Jean-Baptiste Sartre i d'Anne-Marie Schweitzer. Quan ell era encara petit morí son pare i sa mare es torna a casar amb un enginyer el 1916. Amb onze anys, Sartre sent que quelcom important fa canviar la seva vida i aleshores la família es trasllada a La Rochelle. El 1924 es matricula a l'Escola Normal Superior, on restarà quatre anys i on coneix els seus millors amics, dos de clara ascendència jueva, Paul Nizan i Raymond Aaron, joves rebels i contestataris, de casa burgesa que predicaven contra la burgesia. Conegué també, en aquest temps, Simone de Beauvoir, la seva ànima bessona, la companya de la seva vida, de manera que s'enamoraren i ben enamorats prepararen oposicions a professor d'institut. Després va fer el servei militar (1929-1931) i complides aquestes obligacions trobà feina com a professor de filosofia a l'institut del Havre. Una beca de l'institut francès de Berlín li donà motiu per completar la seva formació a Alemanya i allà entrà en contacte amb Husserl i Heidegger. Fins a quin punt es va sentir interessat per aquella Alemanya que estava a punt de patir grans canvis?

No oblidem el llinatge de sa mare, Schweitzer... Però de retorn a França exerceix una altra vegada com a professor primer a l'institut de Laon i després en el Pasteur de París. Així les coses, el 1939 França declara la guerra a Alemanya i Sartre és mobilitzat en una tropa sanitària. Amb la derrota francesa cau presoner i el duen al camp de concentració de Tréveris d'on aconsegueix fugir l'abril de 1941. Retorna a París un altre cop i el trobam fent classes a l'institut Pasteur. Passà després a l'institut Condorcet, on ensenya fins al 1944. Sembla, per tant, que la seva existència dins la França ocupada no era secreta, que feia feina de professor, estrenava obres de teatre i anava a més d'una festeta dels invasors. Algú s'hauria pensat que era un traïdor. Però mentre actuava amb tota cortesia al davant dels nazis, amb la fama d'esser un «enfant terrible» de la filosofia francesa, col·laborava activament amb la Resistència, proporcionant informació a les xarxes dels maquis. Ell mateix digué que «era el moment d'escollir la llibertat, d'agafar el compromís amb la llibertat del poble...».

El 1945 Sartre abandonava l'ensenyament i ja només volia esser un escriptor. Ho va esser plenament. Obres com Les mosques o L *esser i el no-res aconseguiren de seguida la universalitat.

Ningú no pot dubtar de la polivalent importància del seu missatge. Però un poeta mallorquí, d'aquells que es perfumaven amb aigua de flor romanial, va dir públicament, en una taula rodona, que l'obra de Sartre mai no li havia interessat perquè trobava Jean-Paul massa lleig de cara. Es així com coneixem els llibres i els autors en aquest país? No és estrany que Sartre escrivís allò de la «nàusea»...

El 1980 ja no podia escriure res més. Havia arribat a una decadència progressiva en el seu estat d'ànim i la seva resistència física. Tenia setanta-cinc anys de vida fèrtil i plena. Un edema pulmonar acabava amb el seu cos a l'hospital Broussais de París, el seu París de sempre, el seu París etern. Era un dels pocs autors que havia rebutjat el Premi Nobel. Era un dels pocs autors que creia amb el que deia i escrivia. Era un dels pocs autors compromesos amb la solitud de l'home, la llibertat, l'autenticitat i l'esperança intel·lectual d'una joventut que diu com ell i amb ell que «l'infern són els altres...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris