cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
15°

La llegenda d'Archibald Courtsay (1899)

Fa ara cent anys, el nostre gran poeta Joan Alcover, mestre de la poesia realista mallorquina, comença a renunciar de la seva producció monolingüe en castellà i comença una etapa de creació en català, amb poemes com La llengüa pàtria i Lo foraster a Mallorca. Tanmateix veurà encara publicat el 1901 el seu llibre Meteoros, poemes escrits abans de la data que comentam, sota la influència espanyolista-política d'Antoni Maura i la plàstica-formal de Campoamor. Joan Alcover sortirà de dubtes, definitivament, el 1903, amb la lectura pública de La Balanguera, tot afirmant tres anys després que «el català és entre nosaltres l'única expressió possible de l'escriptor-artista»... Blasmà, per altra banda, el contingut cursi de les seves poesies campoamoristes en castellà i en aquell moment, és clar, posava el dit dins la nafra. Això és el que m'explicava fa més de vint anys un poeta francès-solleric, Josep Alcover, ja mort. Afegia aquest escriptor, que era també magnífic traductor de l'obra de Joan Alcover al català, que el pecat més greu del poeta és esser cursi, un defecte que avui han posat de moda alguns dels nostres poetes illencs, dels quals per ara no en direm cap nom en espera d'una obra d'anàlisi que trauré a la llum quan manco s'ho imaginin. Però tornem a Joan Alcover i a la seva ferma voluntat de no fer cap vers cursi en la seva meravellosa obra en català. Cursi, ja ho sabeu, es diu de la persona que presumeix de fina i elegant sense ser-ho i també, en adjectivació, es fa servir per indicar el que aparentant elegància i riquesa és ridícul i de mal gust. Es diu, per tant, dels artistes o escriptors, o de les seves obres, quan vanament volen mostrar una expressivitat refinada i uns sentiments exquisits. I encara en la dialectologia andalusa i americana és algú que té cursera, és a dir, diarrea i cagaretes. Però tampoc no podem deixar passar sense esment la llegenda del trist Archibald Courtsay, que hauria, segons alguns, donat lloc a la parauleta. I és que Archibald era poeta i alhora cavaller britànic. Ornava la seva closca pelada amb una perruqueta a l'estil d'aquell escriptor que sempre parla d'Egipte i portava en la mà un bastó amb mànec d'argent com els que Gala col·lecciona. Prenia el te i les galletes amb guants de seda. Mai no es deixava veure quatre dies seguits amb el mateix frac o la mateixa levita. De capells, a quin més ridícul, en tenia tot un armari. Un dia portava capell a l'estil Montresor, un altre a la Frederica i un tercer a la Polonesa, mai encertant l'estil que embarretinava el seu camp amb la vestimenta que se suposava hi havia de fer joc. Es mudava al dia quatre o cinc vegades de botes i dues o tres de camisa i tres o quatre de guardapits. Es canviava cada setmana els jocs de botons i llegia els seus versos amb una veu de castanyeta picada que no pocs poetes d'avui arrosseguen a l'hora de recitar. D'aquí que fos aplicat el nom de cursi, és a dir, courtsay, al que volent aparentar elegància, finor, riquesa, en manca visiblement. I Sir Archibald Courtsay s'enamorà d'una dama desconeguda, molt sobrada de pes, i li entaferrà els següents versos, que han passat a formar part d'uns ripis anglesos:
«Per què véns pel camí vestida de blau, blanca dona grassa que ningú no coneix...».

El resultat no fou un somriure d'amor, com ell esperava, sinó una galtada. Després d'allò, Sir Courtsay restà fadrí per a sempre, enamorat d'ell mateix i de tots els miralls de casa seva. En castellà, sinònims de cursi són «lechuguino, petimetre, currutaco».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris