nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

El naixement de Drago, el gautxo (1947)

Per als amants del «còmic», aquell final d'abril de 1947 fou una data especial a causa de la publicació en el setmanari francès Coq Hardi d'una nova sèrie titulada «Drago» i que tingué una extraordinària acollida. El seu autor, el nord-americà Burne Hogarth, en quedà sorprès. El IX Art s'enriquia amb aquell personatge tot ple de belles expectatives. Però dissortadament, la vida de Drago fou curta. El Sindicat N.Y.Post Corporation que distribuïa els còmics ja en tenia un altre, de personatge, ambientat a Amèrica del Sud, Bruce Gentry, i no volent tenir-ne dos, varen suspendre la creació de Hogarth a l'any de la seva publicació. Fou una gran injustícia i es va perdre el fruit d'una tasca molt ben aconseguida. Drago viu en el país dels gautxos, amb una visió diríem impressionista, del món de la pampa, només els elements vitals de folklore que li donen força i el resultat és una obra altament imaginativa, d'ample esplai i segons el crític del gènere, Claude Le Gallo, Hogarth, en la creació de Drago ha actuat com Breughel, que mescla els paisatges alpins amb el camp de Flandres, llicències artístiques permeses que donen més amenitat als escenaris. Drago, diu el crític, és una obra barroca, on l'autor, que és alhora el dibuixant dels còmics de Tarzan, sintetitza totes les seves preocupacions artístiques. Obsessionat per les investigacions entorn als mitjans d'expressió, Hogarth ens aporta un dinamisme nou de planxa i d'imatges, trencant sovint els enquadres en benefici del moviment. També atribueix al color una força vital que encara era poc coneguda en el seu moment i de tot plegat en sorgeixen els personatges, el fidel Tabasco, la pèrfida Tosca, la dolça Darby, el sàdic Stiletto, la volcànica Flamingo i un diable nazi que s'ha salvat de la derrota europea, el baró Zodiac, que només fa servir els colors negre i blanc, símbol de les tenebres, que porta el furor expressionista de Hogarth a les darreres conseqüències, personificació del mal dibuixada amb mà mestra. Hogarth, han dit, és l'Orson Welles del còmic. I és que el còmic ha begut del cinema moltes vegades i altres tantes el cinema ha begut del còmic. En el món de Hogarth no hi ha, però, personatges passius i es troba carregat de simbolismes. Fins i tot, dins l'experimentació del guionista i dibuixant hi trobam la recerca d'una dimensió sonora, com per exemple en les inflexions de la veu, que reforça amb lletra gruixada. També són importants les onomatopeies, acuradament cercades. Ens recorda, potser, alguns personatges d'una novel·la de Vicente Blasco Ibáñez que ja havia estat portada, en el cinema sense paraules, a la pantalla per Hollywood. I la moda també d'aquell tanguista universal que fou Carlos Gardel i pel·lícules com Gilda, que en aquells anys despertarien tots els entusiasmes del públic. En resum, una gran obra, una obra ben feta, sabotejada pels que des de Nova York defensaven interessos bords. És com aquí, que la gelosia i enveja d'uns, ben sovint, intenta frenar l'obra vàlida i inspirada d'altri.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris