nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
19°

Larra i la política (1836)

L'escriptor i periodista Mariano José de Larra nasqué i morí a Madrid (1807-1837) i els seus articles publicats en diferents periòdics amb el pseudònim Figaro constitueixen una sàtira plena d'enginy entorn dels costums de la seva època. És autor d'un drama, Macías, i d'una novel·la, El Doncel de Don Enrique el Doliente, obres considerades d'una certa mediocritat. Se suïcidà i el poeta José Zorrilla, sobre la seva tomba, resumí el que havia estat l'existència del pobre home i gran articulista: «Vaig brostar com una planta maleïda a la vora del sepulcre d'un malvat».

No fou prou reconegut com a literat, caigué en el parany de la política i fracassà, sofrí amors i desamors que li amargaren la vida. Tres males columnes sobre les quals se sostenia la idea del suïcidi. L'abril del 1836 publicava un dur atac contra el ministre Mendizábal i participava en la conspiració per enderrocar el govern en favor del moderat Istúriz. A canvi d'aquella campanya de propaganda li donaren un acte de diputat per Àvila. Ell, crític independent, havia caigut en la temptació d'intervenir en la vida política. Només sis dies li durà «l'endoll». Se subleven els sergents de La Granja i torna a ser proclamada la Constitució de 1812. Es convoquen noves eleccions i guanyen els seus enemics. Larra torna al periodisme, amb articles encara més amargats i pessimistes. Parla dels mals d'Espanya, que ben sovint són els seus propis mals. Deia: «He vist tantes coses, tantes... Són massa decepcions o massa il·lusions, segons com es miri. Les revolucions són avui en dia una qüestió de nom, només una qüestió de nom. El que aleshores és important saber és qui és l'amo del negoci...».

I el tema de la mort no l'abandona: «Com que estic vivint de miracle des de l'any 26 m'he acostumat a mirar el dia d'avui com el probable darrer dia... Per altra banda jo creia que viatjar em podria distreure dels meus disgusts i de les meves decepcions... però a Madrid, on veia diàriament els meus amics i amigues, on era obsequiat i tingut en compte, tot això no em permetia d'estar totalment sol, i ara, al contrari, mentre més em vaig allunyant, més objectes veig; però com cap d'ells no està lligat a mi, no serveixen per altra cosa que recordar-me que estic ben tot sol. Amb una paraula, em trob a Londres, fit a fit amb jo mateix i aquesta és la prova màxima, ja que si he de dir la veritat no m'estim gaire.

«Larra té la bella qualitat de ser sincer. Molt pocs homes de ploma, avui en dia, la tenen. Juguen dobles jocs. Fan la bona a un i a l'altre. Cerquen pujar escales amunt sense preocupar-se del que trepitgen. Són experts a parlar malament del poeta X i al davant d'ell li fan moixonies, això quan no li llepen el cul. Jo crec però que com Larra, el veritable escriptor ha de dir les coses clares i ben llampants. Els covards pixen fora de test.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris