algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

El drama de Mariana Alcanforado (1665)

Lluís XIV, rei de França, envia un cos expedicionari a Portugal per tal d'ajudar aquest país a defensar la seva independència contra Espanya. Aquestes tropes, comandades per Schomberg, varen prendre posicions a les poblacions de més risc. Un dels oficials francesos, el capità de cavalleria Noël Bouton, marquès de Chanilly, comte de Saint-Léger, de vint-i-sis anys, coneix una monja portuguesa, Mariana Alcanforado, de vint-i-cinc anys, que viu en el Convent de Nossa Senhora de Conceição, a la ciutat de Beja. El capità sedueix la monja i després l'abandona. No es tornaran a veure mai més. Nomenat Mariscal de França, Chanilly res no vol tornar a saber d'aquells romanços. Morirà el 1715. Ella, el sobreviurà. Arribarà als vuitanta-tres anys. I en tot aquest temps no podrà oblidar un sol moment aquella experiència amorosa. Dirigeix diverses cartes al que voldria que fos el seu enamorat amb textos que són l'expressió de la dissort, encara que conservant sempre la dignitat i la puresa dels seus sentiments. En una d'aquestes cartes, que foren publicades a París el 1669 per un tal Barbin, podem llegir: «La vostra absència rigorosa, i potser, eterna, no minva en cap punt el meu amor: Vull que tothom ho sàpiga, que no sigui un misteri i estic orgullosa d'haver fet tot el que he fet per a vós contra tota casta de conveniències. El meu amor és per damunt de la meva religió i la meva honorabilitat i us he d'estimar, perdudament, tota la meva vida... No us dic tot això per obligar-vos a escriure'm, no! No passeu ànsia per això, només vull el que pugui sortir de vós mateix i haig de rebutjar tots els testimonis del vostre amor que us puguin, llavors, saber greu. Amb molt de gust us puc excusar que no tingueu ganes d'escriure'm i estic totalment disposada a perdonar-vos totes les vostres faltes. Un oficial francès ha tingut la caritat, avui matí, de parlar-me més de tres hores de vós i m'ha dit que la pau de França ja és feta: Si és així, no podríeu venir a veure'm? No em podríeu dur a França? Però potser no ho meresc això, feis el que vulgueu, el meu amor depèn de la manera com vós em tracteu. Des que marxàreu no he tingut un moment de salut ni altre plaer que anomenar-vos mil vegades cada dia; algunes religioses, que saben l'estat deplorable en què vós m'haveu enfonsat, em parlen de vós ben sovint i jo surt el menys possible de la meva cambra on vós vinguéreu tantes vegades, i mir un cop i altre el vostre retrat que estim mil vegades més que la meva vida. Em dóna plaer però em dóna també dolor, sobretot quan pens que potser no us tornaré a veure mai més. I per què ha de ser això possible de no tornar-vos a veure? És que m'heu abandonat per a sempre? Estic desesperada, és cert, la vostra pobra Mariana ja no pot pus i es desmaia acabant aquesta carta. Adéu, adéu... Tant de bo que tingueu pietat de mi!».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris