nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Pasqua i pancaritat segons Bartomeu Enseñat (1953)

El folklorista, escriptor i arqueòleg Bartomeu Enseñat Estrany, inquer de fondes arrels solleriques, publicava la seva obra Cant a Mallorca, un aplec dels nostres costums al llarg de l'any, i quan parla d'aquestes dates diu: «La festa de Pasqua passa i aleshores, arreu de l'illa, se celebra el pancaritat. Uns es concentren en algun santuari o ermita dels voltants. Altres s'estimen més fer la trobada a la vora de les aigües d'una font, al peu de la muntanya, a cel obert, on mengen, beuen, riuen, canten i fins i tot, ballen... Ja el Fill de Maria ha ressuscitat/Visca l'alegria del pancaritat!...».

I es mengen més panades, les darreres, com aquelles que captava el «pical-sal», el capellà beneïa les cases i ell i els escolans eren obsequiats amb aquesta rebosteria nostra... i figues seques. «Es pical-sal de la canal de la canella/ dau-mos pa i escudella/ llum, llum, llum/ no mos doneu figues forneres/ perquè són com a cerol/ donau-les-mos de ses primeres/ que són llevades des sol/ xal-larol/ llum, llum, llum...».

Escrivia Enseñat: «Entre els costums tradicionals del temps pasqual és necessari esmentar la capta de ses panades. Al·lots, alegres o seriosos, amb instruments de corda, canten les seves cobles per tal d'esser obsequiats amb les saboroses pastes: 'L'amo, que no teniu set? /Aixecau-vos promptament/ que es bòtil de s'aigordent/ vos duim dins es paneret/ Deixem lo dol.../Grosses les mos heu de dar/ amb tallades atapides/ i si no són beneïdes/ noltros menam s'escolà.../ Si no mos dau panada/ no la vos agrairem/ i a vostra filla direm/ retada, més que retada...'».

Una d'aquestes cobles forma part del folklore nord-americà. És a causa de l'emigració dels menorquins a Florida en el segle XVIII, sota bandera britànica, establint-se a les ciutats de Nova Esmirna i Sant Agustí, una efemèride que vaig narrar, amb llegendes incloses, en el meu llibre de narracions Catalan Western (1982) que tant agradava a En Tomeu. És la cobla que diu: «Deixem lo dol, deixem lo dol/ cantem tots amb alegria/ i anirem a donar/ les Pasques a Maria./ Deixem lo dol./ Deixem lo dol».

És clar que no tot en aquest país han estat cançons i cobles. La natura idíl·lica que no es cansaven de cantar els nostres poetes, especialment els de l'Escola Mallorquina, s'allunyava dels calls, suors i pobresa del llaurador. La natura no era tan amable quan de l'alba a la posta de sol, tot aquell estol de missatges, mal calçats i mal vestits, anaven a collir ametles per tenir després, com a premi, a l'hora de sopar, quatre sopes de brou de verdura i un parell de figues seques. Sí, la vida del camp, la vida del pagès, era dura i feixuga. No ens han d'estranyar aquelles guerres antigues dels pagesos contra els ciutadans. Però és evident que en el calendari popular-religiós, la festa lúdica, la música popular, la glosa i la cançó, la dansa i el joc, posaven un parèntesi a tots els sofriments i totes les tensions. Això és el que el folklorista Bartomeu Enseñat va saber veure dins l'ànima del nostre poble. El merescut homenatge que se li va retre ho posà ben de manifest.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris