nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

Somnis d'estiu ran de la mar (1912)

És publicada una de les tres obres en català de l'Arxiduc Lluís Salvador, Somnis d'estiu ran de la mar, un llibret imprès a Sóller, a la impremta La Sinceridad i en què l'autor ens vol fer participar en la seva apassionada estimació envers la costa mallorquina, avui tan malmenada, i en especial de Miramar...

«Allà on la mar Mediterrània de ponent és més fonda, entre sa costa de Catalunya i s'illa de Mallorca, és es costat de tramuntana d'aqueixa darrera, hi ha sa zona rocosa a la que fan referència aquestes pàgines».

I l'Arxiduc medita vora la mar, la seva mar, amb tota la seva capacitat poètica. Potser amb un gra massa de romanticisme. Però en aquella època, començament de segle, encara molta gent era romàntica i el romanticisme imperava en bona part, pel que fa a protocols i costums, a les Corts d'Europa. Cada racó de la costa és acuradament observada...

«Algunes roques submarines estan verament encatifades d'eriçons. Ja es veuen de lluny, particularment quan es sol brilla i la mar tranquil·la apareix transparent com un crestai. Com qui destaquen, amb son color violeta fosc, de ses roques groguenques, quan estan escampats aparenten com una pell de pantera entesa al fons de la mar. Estan aferrats i rares vegades se'n veu un i altre que d'un forat se'n vaja a un altre veïnat. A vegades estan tan aficats dins els forats de ses roques que costa pena treurer-los de dins els seus amagatais...».

Contempla estrelles de mar i actínies, caragols marins i crancs vivaratxos, catifes de plantes marines i pegellides de tot color que compara amb mosaics bizantins. I trescant, trescant arriba al mite màxim, al gegant de roca que és sa Foradada, aquesta arquitectura natural de cíclops...

«Ses roques formen en es front de sa Foradada un xap fondo dins el qual hi penetren la mar i es sol. Si un hi entra amb una barqueta veurà una cambra tota blava, d'un blau cobalt. Sa claror també hi penetra per una altra obertura, per dins s'aigua, a manera de la Cova Blava de fama universal. Els peixos qui neden allà, lluen com a plata i platejada també és s'estela que deixen darrere d'ells. Ses parets estan tapissades de focoides un cop color d'alabastre, altres d'ocre, i exhala cada forat una olor de mar qui entabana; dins d'ells apar que la mar s'hi buidi. En sortir de dins sa cova queda un tant enlluernat amb sa claror des sol, que li sembla que lo que ha vist, és estat un somni que ja ha passat i se sent disposat a tornar-hi entrar per convèncer-se de si era un somni o una veritat...».

Però cap paradís és immutable. I menys els que depenen de la mà de l'home. Com és el cas de la nostra costa, avui tan degradada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris