algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Mossèn Verdaguer i el bisbe de Vic (1898)

El sacerdot i poeta, gran figura literària de la Renaixença, Jacint Verdaguer, havia intentat esser més fidel a la caritat cristiana i a la seva pròpia consciència que no al caprici del seu prelat i per això i per tot un seguit de malentesos, el pobre clergue, acusat de boig, havia perdut, fins i tot, el privilegi de dir missa. Aquesta sentència torturà molt fortament el seu cor i la seva ànima, augmentà la seva terrible depressió i només refugiat en la pregària i sempre amb el suport del diari progressista El Noticiero Universal, que publicava les seves queixes, decidí, en aquell fatídic febrer del 1898, l'any del desastre colonial, de tòrcer el coll i retornar a la cega obediència del poder jeràrquic d'una Església (que no era la seva) defensora a ultrança del tron, la dreta política i les classes socials acomodades. Mossèn Verdaguer havia arribat a tots aquells extrems, com ja hem dit, per causa de la caritat i la solidaritat envers dels més febles i això era mal de perdonar. Així i tot no es pogué mantenir allunyat el misteri eucarístic des del ministeri religiós i escriví al bisbe de Vic la següent carta: «Molt venerat senyor Bisbe: Mogut per l'agraïment i l'afecte filial he d'acudir a V.E. per a clamar la meva adhesió a la vostra persona i els seus preceptes, tot manifestant-li que només a la seva bondat puc posar el remei a la meva situació en la qual em trob per causa de tot un seguit de circumstàncies lamentables. Crec ociós recordar tots els fets per desgràcia massa coneguts i a causa dels quals molts em creuen rebel al meu Bisbe. Amb tota l'energia de la meva ànima declar no haver tingut intenció d'agreujar V.E. ni de perjudicar la Santa Església, puix per les seves ensenyances estic disposat sempre a vessar fins la darrera gota de la meva sang. Déu Nostre Senyor m'ha afavorit amb una creu de la qual no n'he sabut treure el profit que cal i per això deman a Sa Divina Majestat em perdoni, cosa que no m'ha de negar. També esper del magnànim esperit de V.E.. que tantes gestes ha realitzat amb universal admiració, manifestarà la seva caritat sense limitacions a qui tant l'ha de menester...».

Encara que aquestes darreres frases, especialment pel que fa a les gestes d'un bisbe més que provincià, sonin a exagerada sorna o trist ensabonat, la carta desesperada de Verdaguer era sincera.

Per això, el Bisbe de Vic, Josep, responia: «En la seva visita i atès les repetides seguretats que el Nostre Venerat Germà (l'Arquebisbe-Bisbe de Madrid) i altres persones de gran respectabilitat a la Cort on resideix des de fa algun temps el reverend Jacint Verdaguer, prevere, ens donen informació de les promeses i bona proposta que aquest ha fet, tot manifestant de voler viure i comportar-se, amb l'auxili diví, com correspon a un bon sacerdot del tot subjecte a les ordres del seu Prelat, hem vingut a aixecar a l'esmentat prevere, reverend Verdaguer, la suspensió que li havia imposat el nostre discret Vicari General i tornar-li el permís per a celebrar la Santa Missa.». L'ovella tornava a la tanca.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris