algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

La mort d'Hèctor (1801)

És estrenada a la Casa de Comèdies de Ciutat l'obra titulada La mort d'Hèctor, que compta entre els espectadors amb un crític notable, André Grasset de Saint-Sauveur, nomenat Comissari de relacions comercials de França a les Balears. Aquest funcionari sota diferents règims (Lluís XVI, la Revolució, la República, el Directori i el Consolat, per acabar el 1814 la seva tasca diplomàtica després de servir a l'Imperi bonapartista) va conèixer, doncs, de ben a prop, la societat mallorquina, amb les seves virtuts i defectes. Vet ací la seva impressió sobre l'obra dramàtica que comentam: «En una obra titulada La mort d'Hèctor he vist l'heroi de Grècia i el defensor de Troia aparèixer, un amb uniforme de dragons i l'altre vestit de qualsevol manera; el rei Príam, a la moda francesa i condecorat amb la placa i el cordó de Carles III; la bella Andròmaca amb vestimenta actual. Un destacament de granaders suïssos armats, amb la baioneta calada, constituïen els exèrcits grecs i troians. Els decorats representaven els camps de batalla; en la llunyania es veia la dissortada Ilió però les seves torres eren aquí campanaris. Un retoc de tambor va fer el senyal de combat i Hèctor, en el moment de morir, s'exclamà: «Aquí s'acaba la comèdia», tot advertint que la peça havia acabat. No vaig poder resistir la temptació de divertir-me una estona a costa del director d'escena. Li vaig dir que Aquil·les i Hèctor s'havien batut amb pistola i no amb espasa. Aquell homenet confessà francament que ignorava aquest detall, i em donà les gràcies per haver-li fet notar el detall i em va prometre, en la següent representació, corregir tan greu error».

Què us sembla la supina ignorància dels nostres homes de l'art escènic a començament del segle XIX? Aquesta manca de documentació que feia mesclar ous amb caragols? Quan el teatre francès era el més important del món i ho era des dels temps de Molière... Saint-Sauveur, home educat i cultivat, no pogué evitar fer aquella broma i veure fins a quin punt la nostra ignorància, increïble ignorància, era real. Per això, encara avui, entre els nostres intel·lectuals i, sobretot, entre els nostres poetes i novel·listes hi ha tants enemics de la història, començant per Llorenç Villalonga, que en el seu cicle de Bearn va fer diverses llenegades pel que fa a la cronologia i detalls d'alguns esdeveniments que narra. Enemics a balquena de tot el que faci olor de rigor documental i realisme extrem i fiable. Els autors més sublimats, no sublims, troben feixucs els textos dels nostres historiadors. Però potser tot això tengui una explicació molt més senzilla i la nostra història, plena de pedaços bruts, hagi de ser amagada sota els tòpics i mites de sempre. A qui interessa un Jaume I que torturà el rei moro per tal d'aconseguir-ne el tresor, malgrat ser el walí un home vell que morí a causa dels turments? A qui interessa un mossèn Alcover defensor a ultrança de la Santa Inquisició?

A qui interessa un mossèn Riber i una Maria Antònia Salvà franquistes? I els pecats contra el més elemental humanitarisme per part d'herois i lletraferits illencs que no puc fer caber aquí (Antoni Barceló, Maura, Weyler... No m'estireu de la llengua) i que fan que la nostra història, en profunditat, sigui tabú.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris