algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
18°

Dimecres de cendra (1900)

Passat el mardi gras, tan famós per les festes carnavalesques i especialment el de «Nova Orleans», comença per a tots els catòlics l'època penitenciària quaresmal. Temps d'abstinència, entre aquest Dimecres de cendra i la Pasqua de Resurrecció. Aquest temps de pensar en les misèries de la vida i la presència indefugible de la mort era completat, a les esglésies (i ho és encara) pels sermons dels quaresmers. Destacà en aquell gènere de predicacions el nostre fra Juníper Serra encara que tal volta el quaresmer més celebrat i famós hagi estat el francès Jean Baptiste Massillon (1663-1742), que sembla que brodava els seus sermons. Tal dia com avui, un capellà d'aquells, d'aquells... deia: «Molta de gent, sa que manco ho necessita, va a prendre cendra. Qui en té necessitat ferm són aquells qui se desfressaren o aquelles que tot l'any duen careta de tant cosmètic que s'hi posen. Per a aquestes va aquesta cançó:

Petit, petit i dolç, dolç?
A Na Bet digué sa mare:
Per què sempre dus sa cara,
Beleta, plena de pols?
Això són uns grans misteris,
que s'expliquen en llatí;
Quan prenim cendra..."Sí,sí!
In púlverem reverteris».


Aquell dimecres de cendra, com enguany mateix, el fred era gran i el mateix clergue explicava que «de bon matí trobam ses teulades que blanquegen perquè en sa nit s'hi són posats devers tres centímetres de neu. Regna gran silenci i tot es poble dorm fins gran dia. Se mou un vent que talla i tot lo dia cauen flobis de neu que se'n fonen de seguida. Diu l'adagi: Febrer curt, pitjor que es turc...».

La fosca queia en aquells dies sobre els creients. Fosca i por i com explicava Unamuno «els que van fora corda i perduts, entre càbales politicoeclesiàstiques, s'hauran de recollir a meditar en el terrible misteri de la fe, en la resurreció de la carn, en la vida perdurable i la comunió dels sants. I aquests llauradors que per tot el país pensen en la redempció de la terra? Pensem en altres ruïnes, en altres paranys, en altres moments de silenci espiritual. Fa anys, aquesta mateixa mà, va escriure: «No hi ha res més etern que la mort: Tot s'acaba "diu a nostres penes"; no és ni somni la vida; tot no és més que terra; tot no és sinó res, res, res.
Fastigós no-res, que somniar-la és pesta».
Fins aquí aquell Unamuno.
És ben trist, però evidentment, la terra és cendra.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris