algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

El Carnaval a Ciutat de Mallorca (1798)

103196

El cronista explicava que «a instància del Capità General hi hagué curses en el Born, celebrades pels cavallers. El primer dia s'hi presentaren tretze parelles amb disfresses (hongaresos, turcs etc.); el segon catorze parelles vestides d'herba i el déu Bacus amb els seus atributs; els cavallers tiraven ous de colors a les senyores i aquestes a ells, tot fent, uns i altres, un passeig entorn del Born i, a la nit, dugueren el carro per quasi tots els convents de monges: el darrer dia anaren vestits a l'estil espanyol antic, tots endolats, el mateix que el Carro triumfal, precedint el Temps amb els seus ornaments i trofeus; a la nit feren el passeig per la ciutat amb torxes negres, i acabà aleshores aquesta estranya i lúgubre funció».

És evident que en el nostre Carnaval illenc, el més autèntic, la influència italianitzant era molt forta. Es tractava d'una festa mediterrània, apropada a Venècia i mil cops allunyada de les comparses pseudobrasileres i exòtiques que avui ens volen fer engolir i que ens fan perdre el caràcter propi d'altres èpoques. La paraula «rua», que significa en català antic «carrer», s'aplicà llavors a una festiva filera de cotxes que van fent voltes amunt i avall d'un carrer. En aquest cas, carrosses, amb motius originals o simbòlics. Anar a rues vol dir anar en colla, puix cada carruatge portava la seva gent. El que celebram, més que «rua» és «corrua», és a dir, «munió de persones, carruatges etc. que avancen uns darrere els altres formant una llarga filera. I per això diuen «anar en corrua» o «anar corrua feta»...Però a més dels carruatges festius i dels ciutadans disfressats hi havia també, i això es podria restaurar, la figura d'En Carnestoltes, que era un ninot de palla que durant aquells dies es posava en finestres i balcons i es cremava el darrer dia. D'aquesta manera, cada casa, aportava també el seu enginy a la celebració. Tot seguint amb aquella moda italianitzant, confirmem que la nostra disfressa tradicional era, entre altres fantasies del món màgic o del món naturalista i vegetal, la clàssica careta de cartó pedra i un llençol cobrint tot el cos. Aquesta careta podia esser de monstre, de dimoni, de llop, d'ocell...i el llençol evolucionava cap a teixits més ornamentats, capes de vellut, túniques amb filigrana, etc. I sense sortir d'aquelles influències genoveses, napolitanes, venecianes o romanes, deim, com a curiositat, que tenim a Palma un carrer ben carnavalesc, el carrer de Sant Feliu, més conegut popularment com carrer de «Ses Carasses», doncs això és el que veim a portes i finestres d'un casal senyorívol i devuitè que dóna a tal via pública, estreta i cèntrica, fesomia pròpia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris