nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Els escriptors de Maracaibo, a la presó (1928)

Ramón Díaz Sánchez, nascut a Puerto Cabello, ciutat del Carib, el 1903, un dels escriptors avui clàssics veneçolans, fundava a Maracaibo, amb altres joves literats, el grup «Seremos», que va tenir la seva importància però curta durada. Tots els seus membres eren detinguts i empresonats. Eren acusats de criticar en públic la deficient gestió oficial en relació a l'analfabetisme, aleshores molt generalitzat en tot el país. El dictador Juan Vicente Gómez (1859-1935) detentava el poder com a president de la República el 1903, després de derrocar el seu compare Castro, igualment autòcrata. Gómez, que la història ha retratat com un dels violadors dels drets humans, nombrosos en aquell continent, governà trenta-dos anys. Malgrat que reorganitzà la Hisenda i reemborsà el deute exterior, presidí aquella nació amb mà de ferro, eliminant enemics, contraris i dissidents. Tenia por dels escriptors com la mà que té por del foc i per això controlava molt estretament la premsa i la universitat. El grup «Seremos» va estar tancat dos anys, amb la fam i els maltractes del moment, i el seu cap més visible, el ja esmentat novel·lista Díaz Sánchez, escalivat, decidí d'abandonar per un temps les tertúlies i tasques literàries i acceptar feina en una de les companyies petrolieres de la zona. Després oposità al càrrec de jutge municipal a la ciutat de Cabimas, ben en el cor de la contrada més productiva de petroli i així tingué ocasió d'analitzar, com diu el xilè Manuel Rojas, «aquell món de dòlars i oli, aquella regió que tenia el gran poder d'atreure amb extraordinària força els homes del camp veneçolà, que canviaven la seva arada i el seu hort per la barrina i la gabarra, vivint en campaments improvisats, en els quals la sensualitat i el licor enfollien el pobre home que havia somniat amb una riquesa que mai no veurien els seus ulls...».

De Cabimas, l'escriptor, es trasllada el 1936 a Caracas i ja mort el dictador escriu Transició, un assaig sobre política on denuncia tots els mals endèmics de la vida pública del país. A un dels seus relats, Món primitiu i ardent, explica: «Els negres més vells solien referir com exercia el senyor Llorenç, en els seus dominis, la justícia, sense acudir mai a les autoritats ordinàries de la comarca. La seva voluntat era llei i tots els que tenien alguna demanda per formular es posaven als seus peus. Aquest poder, en realitat, no l'havia creat ell mateix sinó que ho va adquirir amb aquella hisenda però ho feia servir a discreció, a la manera d'un antic senyor feudal. Amonestava i castigava els culpables i els imposava penes corporals que les lleis de la República ja havien proscrit temps enrere per massa cruels...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris