algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Aires de Carnaval (1838)

Malgrat la remugada general per part del clergat d'aquell temps i tot al llarg del segle XIX, el Carnaval era costum que de cap manera el poble volgué trencar. Comentava sobre aquest tema un capellà: «Així com ens trobam en carnaval, pel carrer tot són desfresses que promouen un brogit infernal. Encara troben que no n'hi ha massa de desfressats que duen sa careta tot l'any?».

Però aquell desig de bauxa, abans de la quaresma, era cosa establerta definitivament i amb aquelles desfresses les «ensaïmades», igualment «desfressades» amb tallades de sobrassada i patenes de carabassat. George Sand, tal dia com avui, era sorpresa per la «processó» carnavalesca de Valldemossa que penetrava amb crits festius i música pagesa al recinte de la Cartoixa, tot fent ressonar tanta comparsa sota les voltes venerables de l'aleshores mig abandonat monestir. «Una nit tingueren alarma i una aparició de tal gènere que mai no l'oblidaré. Al començament fou un renou inexplicable que només podria comparar amb milers de sacs de nous que roden sobre un paviment. Sortírem amb tota la pressa del món al claustre per veure què passava. Estava tot desert i ombriu com de costum però aquell gran renou s'apropava seguit, seguit. De sobte, una feble claror enllumenà la fantasmagòrica fondària dels sostres i a poc a poc, un gran resplendir de torxes ho inundà tot. Vérem aparèixer, entre el vapor roig que escampaven, un esquadró d'éssers abominables a Déu i els homes. Es tractava, ni més ni manco, que de Llucifer en persona, acompanyat de tota la seva cort, un senyor diable totalment negre, banyut, amb la cara color de sang, i al seu entorn un grupet de dimonions amb caps d'ocell, cues de cavall i ornaments de tota casta i color, i també diablesses i pastores amb vestits blancs o rosats, que feien la sensació de ser raptades per aquells vils gnoms. Després d'això, us puc assegurar que durant un o dos minuts, i encara una mica més de temps després d'haver entès de què anava la cosa, vaig haver de fer un gran esforç de voluntat per sostenir la meva làmpada a l'altura d'aquella horrible mascarada, a la qual l'hora, el lloc i la claror de les torxes donaven aparença sobrenatural. Eren gent del poble, rics llauradors i petits burgesos que celebraven el Carnaval».

Aquesta festa, de la paraula italiana carnevale, és en realitat el temps que es destinava antigament a diversions populars des del dia dels Reis fins al Dimecres de Cendra. De tots els països i de totes les èpoques han existit festes en què la gent gaudia de gran llibertat. És el cas de les bacanals gregues i les saturnals romanes. L'Església tolerà i regularitzà aquelles diversions, aplicades, principalment, els tres dies abans del Dimecres de Cendra. En el segle XIX es perderen a molts indrets però augmentaren en fama a d'altres i així, a Europa, els Carnavals de Venècia són els de més personalitat i prestigi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris