nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
29°

La república federal (1873)

Es prepara, els republicans en majoria, la caiguda del sistema monàrquic. Fracassades les cases de Borbó i Savoia, ja només resta posar en pràctica el sistema més popular de govern i també el més democràtic, puix no afavoreix l'aristocràcia com a classe superior amb privilegis de naixença. Li havia obert camí la Revolució del 1868, coneguda com La Gloriosa, que encara consentí d'entronitzar Amadeu I. Però la situació es complica. Amadeu I, Ferran Maria, duc d'Aosta, havia nascut a Torí el 1845 i li oferiren la corona d'Espanya el 1870. Després de fracassada la candidatura de Hohenzollern, Amadeu arribà a Madrid el 2 de gener de 1871 i malgrat les seves bones intencions, no aconseguí d'inspirar confiança als espanyols. Poc després esclatava la guerra Carlista i Amadeu, tot veient que no podia mantenir l'ordre, abdicava tal dia com avui i deixava pas lliure als partidaris del republicanisme. Un cop les Corts proclamen la República, molts polítics de dins i fora de l'Estat pensen que ha arribat una era de progrés i benestar. Però la República arrossega tots els mals endèmics del passat monàrquic i una guerra civil per afegitó.

Són tramesos als diferents pobles de l'illa els telegrames del governador donant compte de la constitució interina de la República, feta de la qual es fa participar el públic en general, celebrant-se actes solemnes en els ajuntaments, on prometen batles i regidors fidelitat al nou Règim i s'esclamen en visques al que aquest representa, és a dir, un sistema polític sense privilegis dinàstics i que reconeix les característiques diferenciadores dels països i regions de l'Estat. Tanmateix seran massa els factors contraris que en el decurs d'un any faran caure aquesta fràgil república que segons els analistes de la història ha estat batiada com «la república dels somniadors».

Aquests somniadors, notables intel·lectuals, progressistes avançats a la seva època, com Nicolás Salmerón y Alonso, nascut a Alhama de la Seca, Almeria, el 1838, destacaria en el camp de l'escriptura com inspirat filòsof. Emilio Castelar y Ripoll, descendent de catalans per part materna i nascut a Cadis el 1832, home il·lustrat del qual es compleix enguany el centenari de la seva mort, prengué part en la revolució de juny de 1866 i aquesta, esclafada pel general Serrano, l'obligà a fugir a França. Retornà després del 68 i també el feren president, però, essent de cor escriptor i historiador, preferí la feina intel·lectual, abandonant la direcció del partit i dimitint els seus càrrecs per tal de dedicar-se als seus treballs d'investigació. No era menys il·lustre Estanislau Figueres i Moragas (1819"1882), també de nissaga catalana, que fou ben assenyalat el 1869 per les seves tendències antimonàrquiques i que va combatre enèrgicament el rei Amadeu. Després de l'abdicació de l'italià, va rebre la presidència del poder executiu de la República però la conservà molt poc temps. Després de la Restauració tornà a la vida privada i als seus estudis. I Francesc Pi i Margall, potser el més significatiu de tots, que afegia un nom català més en aquell intent d'ocupar Madrid per part dels progressistes, gran historiador, home d'empenta, però que com els altres tres havia nascut un segle abans d'hora.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris