nubes rotas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
21°

Sebastià Gili i Vives, fundador social (1859)

Nascut dins la pagesia, fill de conrador, a la finca sa Carbona, del municipi d'Artà, Sebastià Gili Vives, (1811-1894), prevere, és una d'aquelles figures que sabien nedar contracorrent en el desgavell social que imperava en tot el segle XIX, una Mallorca burgesa, aristocràtica, caciquil, enriquida a costa de la misèria popular. Als quinze anys entrà a la Universitat Lul·liana, on cursà filosofia i alhora la carrera de capellà, amb una ferma i abnegada vocació. Ordenat l'any 1835, va veure, des del seus començaments ministerials, que la tasca del sacerdot anava molt més enllà de la litúrgia, administració dels sagraments, els brodats sermons dominicals i les devocions breviari en mà. Pensava que de la mateixa manera que un bon comerciant no ha d'esperar els clients sobre el portal de la seva botiga sinó que els ha d'anar a cercar, si és necessari, porta per porta, el bon sacerdot ha de ser missioner social allà on es trobi i entrar pels portals de la pobresa sense por de les fosques que envolten els més marginats. El primer que trobà Gili Vives en el seu camí fou la infància abandonada i nomenat director de la Inclusa féu una total reforma d'aquella institució i per tal de poder dur endavant els seus projectes de progrés, fundava, tal dia com avui, una Germandat d'al·lotes amb ganes de servir, sense cap compensació material, el proïsme, i això amb zel, absoluta dedicació i decidida voluntat de servir. Era la Congregació de les Agustines Germanes de l'Empar. Cecília, Isabel, Maria, Margalida... Noms d'aquí entorn del fundador que va dignificar en la dona illenca... La Congregació, nascuda de l'entusiasme, es va estendre i ben aviat, els polítics del moment haurien de reconèixer l'eficàcia d'aquelles mans col·laboradores que els queien del cel, mai millor dit. Molt prest, Sebastià Gili i Vives regentaria a més de la Inclusa, altres dues institucions de Beneficència, com a director de l'Hospital General i de l'asil de la Misericòrdia. El ventall era ample i la tasca molt intensa. Tota la geografia illenca dels desvalguts. L'univers que ignoraven les classes socials superiors, els privilegiats de sempre. Els nins abandonats, els malalts, els dements, els vells... Tot era seu i de les seves monges, tot un patrimoni humà de nafres i misèries, la fortuna que ningú més vol. I així i tot li cresqueren, entorn, com les males herbes, els enemics, els crítics, els envejosos... La tan clàssica frase d'aquest país, tan sovint penjada en els llavis dels inútils: «I aquest, qui s'ha pensat que és ara? Li haurem de baixar els fums!». Però els fums del fundador són altres fums, sense sedes ni cosmètics, sense essències ni flascons d'aigua perfumada, sense espases de Toledo ni escuts nobiliaris. Llits de malalt, bancs i taules per fer escola, cistells de menjar per salvar els més petits de la desnodrició, monges que entren amb la seva humil farmaciola a coves i barraques... Vet ací l'inventari dels seus fums, altres fums que l'orgull dels egoistes és incapaç de veure.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris