cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
19°

La falsa nova de la fi del món (1000)

Aquell mes de gener, quan es complia el primer mil·lenni, la Humanitat es despertava d'una autèntica bogeria. El desembre del 999, la gent de les terres cristianes havia cregut fermament que el món havia arribat a la seva fi i tothom actuà d'una manera que defugia tot costum. La llegenda, la profecia i l'expectació general havien fet que la gent esperàs, el 31 de desembre del 999, totes les visions, càstigs i desgràcies de l'Apocalipsi. En els països germànics i eslaus s'esperava una pluja de foc. A la Mediterrània la corneta de Gabriel cridaria els morts a sortir de les tombes per compartir el Judici Final amb aquells que encara no eren morts i Crist tornaria a la Terra per dur-se'n els veritables creients. Ben convençuts que tot allò era imminent, una mena de gran histèria col·lectiva s'apoderà de cada casa i cada família.

De cop i volta, la maldat havia desaparegut. Els jutges celestials aconseguien una solidaritat humana com mai no s'havia vist. La gent es perdonava els deutes, tothom confessava públicament les seves faltes i delictes, els comerciants abandonaven els negocis i els pagesos la feina. Els desgraciats que demanaven almoina eren asseguts a la taula dels senyors i també vestits i enjoiats. Les portes de les esglésies i monestirs eren un anar i venir de pecadors que demanaven el perdó i la gràcia de Déu. Pertot arreu es veien homes i dones fent penitència i aquella psicosi, aquell fanatisme de masses, augmentava tot al llarg d'aquell desembre tràgic. Era molt comú veure pels camins grups de penitents que es fuetejaven sempre seguit, deixant al seu pas un fil de sang.

Però també hi hagué una onada de suïcidis. I passà el darrer Nadal del món, com tots ells pensaven. A les hores finals, parents i familiars es reunien en llarga pregària. I tot aquell ambient semblava de folls. Així ho explica Charles Berlitz: «Els animals domèstics eren alliberats quan els seus propietaris es preparaven per al Judici Final. Algunes d'aquelles bèsties anaven perdudes pel camp però d'altres restaven prop de l'estable. Els cavalls, alliberats, trotaven sols pels carrers dels pobles fins arribar a la sortida, a camp obert, i els sentinelles de les muralles els deixaven passar i ells també abandonaven lloc i armes. Les vaques ja no eren munyides i les oracions dels camperols es deixaven sentir per damunt dels sembrats. Les botigues i els forns regalaven els aliments i no volien tocar les monedes, com si cremassin dins les mans. En els països meridionals, els invàlids i els agonitzants dels hospitals demanaven de ser portats a defora per tal de poder veure en persona Crist quan davallàs del cel. El darrer dia de desembre, a Roma, la gent omplia la basílica de Sant Pere i l'expectació era tal i el silenci tan gran que es podia sentir com les mànigues blanques del papa fregaven quan es movien...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris