nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
20°

Escola i rebost: la regeneració (1901)

Les conseqüències morals i econòmiques de la derrota en la guerra hispanoamericana del 98 encara es deixaven sentir. Per les ciutats i pobles de tot l'Estat es podien veure excombatents demanant almoina, la majoria minusvàlids. La burgesia havia perdut molts doblers en aquella desfeta. La gent humil, moltes vides. Joaquim Costa (Monzón, 1846-Graus, 1911) era un dels pocs polítics del moment que anava amb la veritat per davant...

«Han dit que jo volia extirpar l'abnegació a l'heroisme, la generositat, la noblesa, tot el que hi ha de gran en el nostre poble. Això no és veritat. El que jo vull anihilar és la fullaraca retòrica, les frases sense sentit, parlar per parlar i així no haver de fer feina...».

Tenia raó. En aquest país, aleshores, mancava enginy i sobrava saliva. Azorín, aquell alacantí castellanista, amic de Costa, li feia la burleta i parlava de la seva incurable malenconia. Però no era malenconia sinó sentit pràctic. Costa, amb la seva gran cultura i vitalitat, un home de gegantina personalitat, humanitari al cent per cent, rectíssim en la seva conducta, influí en els pensadors del seu temps però li plogueren els enemics. Els enemics de sempre, és clar: patrioters de boqueta, aristòcrates decebuts, oradors de taverna, personatges corruptes que s'escandalitzaren quan Costa digué que ja era hora de tancar amb doble clau el sepulcre del Cid. Uns amb bona intenció, admiradors, l'anomenaren el lleó de Graus, el poble d'Osca on residia. Altres feren servir aquest mateix sobrenom per riure's del polític, que tanmateix sobreviuria pocs anys a la derrota colonial. Mentre uns continauven pensant a posar la bandera espanyola a terres exòtiques, Costa pensava que la grandesa del país a través de les fàbriques, la ciència, els descobriments dels savis i dels inventors, els trens carregats de productes competitius en destí als mercats d'Europa... És evident que li feren poc cas, que la política centralista continuà pels mateixos camins, que la nostra joventut proletària continuaria morint en una guerra absurda, en el nord d'Àfrica, en nom dels rics que amb els seus doblers no havien de fer el servei militar malgrat tenir molts d'ells interessos econòmics a Marroc. Tot això ho veia amb gran tristor Joaquim Costa. La política, la vana política de la Restauració i la Regència feren fracassar qualsevol obra concreta de sentit pràctic. Com sempre, en aquest país, el Quixot comandava Sancho Panza i el Cid cavalcava un cavall de fusta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris