nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

Aquell mossèn Joan Parera... (1923)

Mossèn Joan Parera Sansó (Manacor, 1865-sa Pobla, 1928), vicari de sa Pobla del 1890 al 1927, edità la petita revista Sa Marjal del 1909 al 1928, època ben interessant, en què aquest clergue es manifesta ultraconservador, ortodox, intransigent, monàrquic i espanyolista tossut pel que fa a la política... però al mateix temps, la seva publicació, popular, resulta molt útil, amb dades i detalls de tota casta que formen un bon aplec d'història local. En aquests dies, mossèn Parera, redactava textos com aquest: «Ses muntanyes blanquetgen de neu i fa un fred qui talla; no obstant així com és diumenge hi ha una jembla que va a missa darrera amb un barret i una capa per no tenir fred; en canvi hi va amb unes faldes que només li arriben fins als genolls per veure si així cridarà s'atenció a algun maco; però si aquest nota que té ses cames tortes, en cercarà una altra, que no sia gomosa ni sembli torera, que sia agradosa i endemés poblera».

Sembla que al capellà no li agradava gens la moda de la falda curta dels anys vint, l'època del charleston i volia que les dones anassin pel carrer ben embolicades i així ho manifesta un cop i altre. Però no tothom a sa Pobla estava conforme amb les crítiques del mossèn i la protesta dels «llengaruts» el va fer enfadar encara més i des de la trona de la seva revista escriví: «Quin pecat cometen els seglars que judiquen i fiscalisen els sacerdots? Un pecat que té dues malícies; una comuna contra l'octau, i s'altra particular de sacrilegi contra el primer dels Manaments, puix si el sacrilegi pot esser personal, local i real, ningú no dubta que els sacerdots són persones consagrades a Déu... Oh! Quina espasa tan penetrant és sa mermulació! Quina llança tan feresta és sa calúmnia! Profanar un temple o els vasos sagrats és un pecat de sacrilegi, llavors un sacrilegi molt més gros serà ultratjar sa fama dels Sacerdots... I és tan respectable la seva fama i estic tan segur d'això, que li los toca, encara que sia amb so dit... ofèn greument Déu».

Així doncs, els que no volguessin anar a l'infern cap dret s'havien de posar, pel que fa al tema, un esparadrap a la boca. D'aquesta manera ell continuava publicant amb tota aquesta «immunitat parlamentària» que «una dona no deu entrar a Sa Casa de Déu a no ser vestida amb decència, amb so coll pujat i es cap tapat perquè s'immodèstia dels vestits, sempre i pertot arreu reprensible, ofèn amb tota particularitat sa santedat del temple, priva d'acostar-se a rebre la Sagrada Comunió i atreu sovint els terribles càstics de Déu...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris