algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
23°

El misteri del vaixell «Reina Regente» (1888)

És construït per a la Marina espanyola un creuer de guerra que rebrà el nom Reina Regente. Fet a les drassanes de la casa Thomson de Clydebank, desplaça 4.664 tones i armat amb quatre peces de 24 centímetres és considerat, aleshores, un navili de poderós canoneig. Pot desenvolupar una velocitat de dinou nusos i constitueix un dels orgulls de l'esquadra. Però malgrat les bones perspectives està marcat pel segell de la tragèdia. Seran els seus comandants, sense cap problema greu, els capitans de navili Vicente Montojo (1888), Manuel Warleta (1889), José Pilón (1890), José de Paredes (1892)... i els serveis del vaixell foren satisfactoris, amb un viatge rodó a Nova York i altres travessies exitoses. El 9 de març del 1895, comandat per Francisco Sanz de Andino, sortí de Cadis rumb a Tànger per dur-hi uns notables moros que retornaven al Marroc després de complir una missió diplomàtica. Desembarcaren els passatgers el matí següent i malgrat el mal temps que hi havia en aquella zona, amb tempesta del sud-oest, aixecaren àncores, doblegaren pel moll vell i sortiren a mar obert, cap a Cadis.

Augmentava la maror i la nau s'enfrontava a altes onades. Així i tot, el Reina Regente, que podia cobrir rutes transatlàntiques, no havia de tenir por d'una tempesta sobre l'estret de Gibraltar, amb la terra de destí quasi a la vista. Però quan el vaixell s'havia allunyat tres milles de Tànger, segons un testimoni, monsieur Malpertry, funcionari del consolat francès, que observava la cosa amb un llargavistes o com deim en mallorquí pagès, amb una trompa de mirar lluny, observà com a bord hi havia moviments estranys. La nau aturada, davallà per l'aleta de babord un bus, el qual degué treballar de valent en alguna pana, perquè al cap de mitja hora el creuer es posà en marxa. Desaparegué en el tempetuós horitzó i ja no en varen saber res pus. Els vaixells mercants anglesos que anaven cap a Gibraltar enmig de la tempesta, Mayfield i Matheus, arribaren al seu destí i afirmaren que el Reina Regente navegava com ells, amb les dificultats climàtiques, però normalment. Encara és més curiós el testimoni de la gent marinera de la vila de Bolonio, a Cadis, que digueren haver observat un vaixell en la llunyania que semblava el Reina Regente i que al llarg de la nit havien pogut sentir algunes fortes canonades. Asseguraven que no era el resultat d'aquell cel ple de llamps i trons sinó de l'espantós soroll de les peces artilleres, que ells coneixien molt bé per haver estat en l'Armada. Dies després, la mar llançava sobre la platja restes de la nau, metopes, banderes de senyals, rems... Vanament, la gent de la costa esperà que les ones duguessin algun cadàver. Entre caporals, oficials, guardiamarines i mariners hi anaven embarcats tres-cents noranta homes. Com era possible que cap de tots aquells morts aparegués quan altres restes ho feien? Els especialistes de la marina, com el famós capità de fragata Fernando Villamil no acabaven d'explicar-se els motius d'aquella tragèdia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris