nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

La poesia de José Hierro (1944)

92316

El poeta José Hierro (Madrid, 1922) publica El que sé de mi, un llibre de poemes que el descobreix, al davant de la crítica, com l'autor capaç de fer la poesia més objectiva i alhora la més interioritzada, del vers ampli i lliure a la més estricta pausa mètrica, del que és existencial i del que es troba obert a la història. En tot cas, Hierro destaca per la coherència i rigor del seu art entre els poetes de la generació de postguerra. Nin de la guerra, soldat de la quinta del 42, el títol d'un dels seus llibres publicat el 1953, Hierro no ha pogut girar l'esquena a la realitat social i no ha pogut viure a la torre d'ivori on altres poetes, els «exquisits», passen l'existència somniant truites. Ell mateix explica: «La veritable poesia, sigui quin sigui l'adjectiu que la determini, no pot prescindir de la bellesa de la paraula. Però no podem entendre per bellesa el recarregament, l'èmfasi, la complicada imagineria, l'ús de matèries verbals precioses, sinó precisió poètica, adequació de la forma al fons. No existeixen a efectes poètics paraules belles i lletges, sinó paraules oportunes i altres que no ho són dins del poema. (Sembla que això no ho han entès molts dels nostres actuals poetes). En el poema, fons i forma són inseparables. Si el fons desborda la forma poètica estam en la prosa; si la matèria verbal ofega amb el seu greix el fons, hem caigut en la retòrica, entesa aquesta paraula en el seu pitjor sentit. Cada fons té la seva forma justa, que per justa ja és bella... La tradició i l'ambient són els que ens formen i per a mi, el que és personal consisteix en una manera peculiar de combinar el que és ja existent. Ningú no inventa res. La meva poesia, com el lector pot advertir, té dos camins, per una banda el que podem qualificar de reportatge i per una altra, les al·lucinacions. En el primer cas he procurat tractar d'una manera directa, narrativa, un tema. Si el resultat se salva de la prosa ha d'esser, principalment, gràcies al ritme, ocult i sostingut, que posa emoció a unes paraules fredament objectives. En el segon dels casos tot sembla envoltat en boires. Parlen vagament d'emocions i el lector es veu llançat a un àmbit incomprensible en el qual és impossible distingir els fets que provoquen aquestes emocions. La paraula quotidiana carregada de sentit és la que m'estim més i crec que un poema ha de ser tan llis i clar com un mirall al davant del qual se situa el lector...».

Avui, pocs poetes tenen les coses tan clares com José Hierro i la seva obra, nombrosa i sòlida, reclama més atenció per part de tots aquells que dirigeixen el «mandarinatge» cultural. És clar que les enveges...

Un mes de desembre, José Hierro ens deixà un botó de mostra del seu art. Contemplava una marina, el paisatge mediterrani i costaner, i cantà «homèric»...

«Éreu així"rancúnia oculta, plom amuntegat sota l'armadura de bellesa"llum pàl·lida, mar pura, vent que eriça a l'arenal son llom?»

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris