cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

La tràgica vida de María Blanchard (1927)

María Gutiérrez Blanchard, coneguda en el món de les arts plàstiques com María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) és atacada per la tuberculosi, un nou dolor al seu etern sofriment moral i físic. Aquesta dona singular, que va haver de viure dins un ambient masclista, aconseguí d'escriure el seu nom en les pàgines de la història universal de la pintura. Lletja, malformada, hagué de lluitar doblement. El 1909 viatjava a París a la recerca de l'èxit, un èxit que consolidàs la pròpia estimació i donàs sentit a la seva vida. París, en aquells moments, era la capital de l'art i els artistes de l'impressionisme dominaven els cenacles amb la seva presència: Cocteau, Picasso, Matisse, Max Jacob, Apollinaire, Marinetti, Braque... Poetes, pintors, músics... Després d'una profitosa estada a la capital francesa, acabats els doblers, havent esclatat la Primera Guerra Mundial, retorna a Madrid, a casa de sa mare, en el carrer Goya, número 77, on viu també la famosa escriptora Concha Espina. En aquest temps, María Blanchard es relaciona amb els cercles intel·lectuals madrilenys i amiga i protegida de Gómez de la Serna participa en molts actes culturals. Forma part, amb la seva darrera obra, de l'exposició Pintors íntegres i és aleshores quan coneix i fa amistat amb Federico García Lorca...

«María suportava els altres i restava tota sola, sense comunicació humana, tan tota sola que hagué de cercar la seva pàtria invisible, allà on varen córrer les seves ferides mesclades amb tothom estilitzat de dolor...». Aquestes paraules de Lorca defineixen molt bé els moments més amargs de María Blanchard, quan es fotien d'ella pels seus defectes físics o tot simplement, li giraven l'esquena. Amb aquesta angoixa dins el pit, el 1919, acabada la guerra, retorna a París, al clima social que li havia estat més propici, quan el cubisme es troba ja en el seu cim. Viu a la rue Du Maine, en una petita habitació, plena de llum, però al costat d'uns artistes bohemis, més joves, sempre gats, que se'n foten molt sovint. Acostumada a patir, continua amb la seva tasca i entra a formar part del grup l'Effort Moderne, amb Juan Gris i Jacques Lipchitz. Obté un èxit important a la Sala de Tardor el 1920, amb la seva obra La Communiante i signa un contracte amb el marchant Rosenberg. Les coses comencen a anar-li molt millor i pot llogar un bell estudi a la rue Boulard. Convidada el 1923 pel grup Ceux de Demain a exposar a Brussel·les, aconsegueix amb la seva destacada obra més contractes. Cap al 1925 ha d'acollir la seva germana i els seus nebots, que vénen d'Espanya sense un cèntim. Els problemes econòmics augmenten i augmenta també la seva malaltia. Havia estat agnòstica fins en aquell moment però aleshores es converteix, recobra la fe religiosa i marca amb aquella nova visió del cristianisme la seva obra i la seva feina. El 1932 mor i és enterrada en el cementiri de Bagneux. Va dir d'ella Raymond Cogniat, el famós crític d'art: «Era baixeta, geperuda, però malgrat el clima hostil, va saber defugir el naufragi d'un art desesperat i la seva dissort personal li donà un sentiment de grandesa social i de tragèdia quotidiana que si no fos per ella estaria absent en la pintura de la seva època...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris