cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
22°

Les males aventures del príncep Carles (1568)

El príncep Carles, fill del primer matrimoni de Felip II amb la seva cosina de doble vincle Maria Manela de Portugal, és detingut i empresonat per ordre de son pare i del Consell d'Estat. L'acusen de rebel i traïdor. Carles s'havia oposat a la designació del duc d'Alba per al govern dels Països Baixos i no anava gens errat, perquè amb aquell home arribà a Flandes la més cruel repressió viscuda mai en aquell país i que encara avui és recordada. La figura del duc d'Alba, com a encarnació del diable, forma part de la cultura popular flamenca i durant segles, als infants malcriats, els amenaçaven tot dient que el fantasma del duc d'Alba se'ls enduria dins un sac. El príncep Carles tenia amics a Flandes i simpatitzava amb la sublevació nacionalista i antiimperialista dels flamencs. Quan es descobrí que volia fugir de palau per anar a formar part de la tropa dels revoltats, el tancaren. Morí sis mesos després i la llegenda és diversa. L'enverinaren per ordre de son pare? Se suïcidà? Morí, tot simplement, com diu la història oficial, víctima del seu excés físic i la seva desordenada vida? Nasqué el 1545 i ja aleshores el consideraren una criatura de poca vitalitat física i reaccions morals desconcertants. Fou educat per tot un grup de preceptors i després cursà els seus estudis a la Universitat d'Alcalá de Henares, juntament amb Joan d'Àustria, fill natural de l'emperador, i del príncep Alexandre Farnesio. Allà va tenir un accident que el posà a les portes de la mort. Es produí a causa d'una escapada nocturna del príncep, atret per la bellesa de la filla del jardiner. Caigué per una escala i restà commocionat. El famós metge Vessalio li practicà una trepanació i ja ningú no tenia esperances de retornar-li la vida. Fins i tot, mentre esperaven els dignataris que reaccionàs, demanaren un miracle i dugueren a la seva habitació el cos incorrupte del frare llec franciscà Diego de Alcalá, que pocs anys després seria canonitzat per l'Església. Miracle o bona ciència, el príncep se'n sortí i el 1567 era jurat hereu de la corona i nomenat president del Consell Reial. S'enfrontà al cardenal Espinosa, al duc d'Alba i a son pare mateix, política que li valgué la fama de foll esquizofrènic i perillós enemic de l'Estat. Enguany, quan ens volen mostrar des de la capital de l'Estat un exemplar Felip II, gran emperador, que alternava la força i la justícia, podem pegar una ullada al retrat que d'ell va fer el duc de Rivas: «Pàl·lid, eixut, greu, amb rostre com d'icterícia, ulls sinistres que de vegades als d'una hiena s'assemblen, i altres, vagarosos, plens de dubtes, amb mirar molt apagat... Fondes arrugues, senyals de meditació sempre seguit, petjada de passions ardents sobre el front i les galtes, i pocs cabells, rogencs i escassos, i barba pobra i mesquina... Tot plegat donava a la seva cara una rara i ambigua expressió...».

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris